Se’n recorda, de València?

Si vostè té un moment, li confesso que vaig escriure sobre València quan no ho volia fer, al novembre, perquè estàvem el màxim punt de dolor. Una eixordadora xerrameca de savis de l’ordre mundial que deien la seva. Avui, ara, cada dia més silenci i la promesa d’un funeral d’estat, que si això cura l’ànima d’aquella bona gent, endavant.

Ha passat temps que diuen que tot ho cura, quan el que fa el temps és anestesiar les ments i les ganes. Ja no mirem massa cap a València o hi mirem poc. El temps treu les noses més grosses i semblaria que s’ha endreçat. Com que hi van arribant ajudes, en diners, es diria que no cal patir tant. Però com passa sovint, aquella catàstrofe no sembla que hagi provocat cap efecte contundent “perquè no torni a passar”. Tal dia farà un any o com deia un savi ¿qué hemos aprendido hoy? No hem après massa o no ho sembla.

Preguntes a l’aire. La resposta, ara, seria més ràpida i eficient? Esperem que sí, no? L’enfrontament entre polítics i tècnics va deixar un panorama letal, espantós, vergonyós. Potser, de tant en tant, la política ha d’aprendre a escoltar, demanar perdó i ocupar el lloc a l’ombra, si no caminem cap a una definitiva desafecció “de la societat amb la classe política”... Com si la classe política no fos societat, oi? També les persones damnificades i la ciutadania en general vam tenir l’oportunitat de comprovar que davant del caos, cal atendre les indicacions de qui en sap. Que de bones voluntats n’estan els cementiris plens. I que aquell “va, no serà tant” costa vides. També hem d’anar veient que el canvi climàtic és un fet i s’emportarà per davant tots els esforços humans per canviar l’ordre de les coses: cursos dels rius, readaptacions de conreus o construccions urbanes en llocs tant bucòlics com letals. I una altra lliçó: la ferocitat de les fakenews. No deixen de ser mentida i manipulació, però s’estenen set vegades més ràpid que la tediosa veritat. I això és culpa nostra. Sí, culpa de la gran majoria de nosaltres.

L’horror de València va ser una altra preciosa lliçó sobre la immensa solidaritat entre iguals. Cert. Sabem ajudar i implicar-nos fins a nivells inimaginables, però aquesta part èpica també l’hem d’aprendre a dimensionar, tot i que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.