Mi amooore, que calooore!
Si vostè té un moment, m’agradaria parlar d’aquesta Catalunya tropical que ens està quedant, hosti, noi! –Sí, he dit Catalunya, no només Lleida–. Calorada dia sí dia també i això afecta l’humor, que ja és mal humor. Si mirem els mapes de temperatures, veiem que el món que fa poc era entre verd i blau, ja tendeix al color porpra de bisbe vaticà tirant a vermell intens de les calderes de Belcebú. Paradoxes! Fa tanta calor que a la gent ens sua el cap! On s’és vist que ens suï el cap! I a sobre surt aquella criatura de TV3 que citarem com a #homedeltemps i, en plena onada calorífica, calma el país afirmant que “afortunadament” aquella ardència es concentraria a Lleida. I jo pregunto: aquella suor-dutxa de Barcelona no és calor? L’aire càlid de la Costa que et crema els pelets del nas no és calor? Aquella fogor de Girona és una versió distreta del fred polar i no ho sabem veure? La mania d’estigmatitzar Lleida com a cap i casal de les set plagues bíbliques comença a tocar molt els nassos, perquè tot i que siguin errades sense mala fe, són errors recurrents que mai no es purguen i a sobre representa que fan gràcia. Doncs prou! La diferència entre una senyora de Lleida, una de la Cerdanya i una de la Diagonal és ZE-RO. A veure si ens entra al cap, redéu!
Torno a la calor que fa A TOT ARREU. Diuen els japonesos que hi ha un mètode infal·lible, un punt pintoresc, però que li comparteixo: agafi’m vostè una bossa, posi el coixí dins i tanqui-ho hermèticament. Tot al congelador uns 30 minutets abans d’anar a dormir. Quan tregui lo paquetet ja li donarà gustet perquè serà con un FrigoCoixí enorme. Llavors se’l posa vostè al llit, s’hi agita a sobre i es veu que genera un estat de benestar que ni quan baixen els Querubins entre pètals de roses i olor de sabó de casa s’està tan bé. Diu que la frescoreta inicial calma el cos perquè abaixa la temperatura i, pam, t’agafa una passió de son que ràpidament genera aquella baveta de benestar que ni t’ho esperes-Casulleres.
Podem fer broma de la calorada, però no del foc que ens devora fa dies. I vull acabar així, pensant en tota la bona gent que pateixen aquests incendis monstruosos. Massa cendra ens envolta ja. Que això importa molt i ha de quedar dit.
