Conclave a l’Aplec

Si vostè té un moment, avui li comparteixo una experiència que em permet relacionar un conclave amb una festa de colors, mostres sobrenaturals d’amistat universal, abraçades ultraamoroses i caragols.

Imagini vostè un cap de taula amb un bon tou de senyores de bé. Ho dic així, perquè queda polit, eh!, però cadascuna té, arrossega i ha interioritzat la seva creu. I qui no la té, la creu, menteix.

L’entorn és l’hora de les menjades en una penya de l’Aplec del Caragol. Allò no és precisament pau. Sona alguna música a tota llet i un senyor passa i renya. Gent que passeja per passadissos on no hi cap una agulla. La canalla i les p... pistoles d’aigua. Les penyes s’endrecen per dinar. Fem veure que no, però ara vola un tros de pa, ara vola un cacauet, algú riu, maliciós...

I allà seuran elles, un any més, “les de sempre”. Vestides de rosa, gairebé porprades, com els cardenals que aspiren a ser Papa di Roma. Engegaran l’agenda dels temes de la vida i sortirà tot i serà bonic. Jo mai, mai. La vida, els fills, els homes o les dones. El pas dels anys. El blanc dels cabells en aquell cap de taula on hi regna el #noalacana. Sorgeixen els debats sobre els altres i sobre nosaltres mateixes, mentre alguna crida “no sento res!”. Semblaria que així no es pot pontificar, oi? Doncs ho faran, perquè són poderoses i tenen butlla per asseure càtedra. Que si jo el voldria ben alt. Que si ja ni en vull sentir a parlar. Que si jo als 80 encara voldré guerra. Ai, Jesús! Que si tot és cultural. Que a les dones ens enganyen des de petites i ens anem fent grans a força de convencions que són, bàsicament, capadores de llibertats, fins i tot d’instints. Que per molt que passi el temps i per moltes campanyes que paguem entre totes, la brama cultural continua manipulant les nenes que seran noies i que seran dones. Que mentre no hi hagi més homes bons que dolents i s’encarrili la justícia rància i la política covarda, no hi ha treva, amigues.

Aquest any no us acompanyaré al conclave, faig una pausa a veure si em dol, però sé del cert enyoraré aquella estona de centrifugació existencial màxima. Bon Aplec a tothom i al tanto que va de canto! Que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.