Al Xavier García
Després del xoc inicial, repasso aquelles converses, a vegades a la terrassa d’un bar, amb una cervesa a la mà, d’altres a les oficines de Cultura de l’Ajuntament de Tàrrega, on de tant en tant, entrava a saludar-te. Converses amigables, a vegades sorrudes, però sempre intel·ligents.
I també hi havia les trobades de feina, les que vam fer a Ràdio Tàrrega. Recordo especialment la conversa que vam fer amb l’Enric Casasses o quan ens vas explicar l’obra d’Alfons Costafreda, el poeta targarí gairebé desconegut pel gran públic. I de Pedrolo, és clar, també n’havies parlat molt a la ràdio.
És impossible saber quants llibres, estudis, projectes són possibles gràcies als teus coneixements. Mai serem prou conscients de la sort que hem tingut a Tàrrega de tenir un estudiós com tu. De tot el que hem après gràcies a la col·lecció Natan i als Col·loquis a Thä, per on hi han passat poetes com Teresa Pascual, Jordi Pàmias, Carles Hac Mor o David Castillo. Només tu ho podies fer. La Sala Marsà es va convertir en el teu laboratori de diàleg entre l’art plàstic i la lletra. M’admira la teva capacitat de traduir sentiments, paraules, versos, textos… en exposicions per a tot el públic. Recordo també el dia que et vaig explicar que em dedicaria a L’Oest, Xarxa d’informació positiva, i tu, em vas parlar de El Porvenir, el Noticiario de buenas ideas. Feia molt temps que preparaves el material per fer un llibre sobre Camarón, et feia il·lusió. Com t’agradava el flamenc. Aquestes últimes hores he repassat els teus missatges de WhatsApp i he rellegit aquell poema que m’enviares quan la mort s’endugué amics abans d’hora.
“…Este miedo que enamorado me empuja/Y me abre el camino/Y me consuela con su desasosiego/En este vivir desaliñado/Como sílaba en un verso espúreo/Un terror como un desconsuelo ante la apagada lumbre de un velón/Un miedo desvalido que me aconseja entre la derrota y la ruina una abundancia de despojos/De los que un día me amaron.”
Veig els teus papers cremats, mullats, abandonats al mig del carrer. Idees, projectes, saviesa convertida en cendra. No hi ha consol, ni tan sols saber que has mort entre els teus llibres. Adeu-siau, Xavier García López. La teva Periscòpia.
