Operació institut
Amb l’inici de curs, la necessitat de sobreprotecció aflora amb més força que mai entre moltes famílies. Sobretot les que tenen preadolescents a sisè de primària en un centre públic. I és que el pas de l’escola a l’institut és molt més que un simple canvi d’etapa.
És una allau de dubtes, pors i inquietuds tant per als pares com per a l’alumne en qüestió. Començant per la incertesa que genera sortir de la zona de confort fins al temor de perdre algunes amistats. Els angoixa no saber amb què es trobaran. Si realment els exàmens seran tan difícils com han sentit a dir, si s’entendran amb el professor de torn o si el volum de deures els obligarà a renunciar a aquella activitat extraescolar que tant els motiva.
El punt d’inflexió arriba amb les jornades de portes obertes, si bé tampoc són garantia de pau mental atesa l’extensa llista de condicionants i criteris a tenir en compte a l’hora d’escollir. A les dimensions i estètica del centre, el nombre de línies o la proximitat amb el domicili, s’hi han anat sumant l’equilibri entre l’ús de pantalles i els llibres de text, el grau de permissivitat amb els mòbils o si fan més projectes en grup que treballs individuals. Sense oblidar el pes que tenen els idiomes o el tipus de Batxillerat que els oferiran més endavant.
El que sol marcar la diferència, però, no és tant el projecte educatiu en si mateix sinó com la direcció l’exposa sota la mirada atenta dels futurs compradors. No és estrany entrar-hi convençut i sortir-ne amb la cua entre les cames després de trepitjar les instal·lacions, escoltar segons quins discursos o haver-se d’empassar determinades posades en escena.
El cert, però, és que no sempre les famílies acaben tenint l’última paraula. Per bé o per mal, el que acostuma a fer decantar la balança és el grup d’amics més propers. Infravalorar la seva influència pot ser contraproduent, asseguren els experts, i de fet, en alguns casos és la mateixa escola la que recomana no separar-los. Per allò de tenir un referent, un punt d’ancoratge o una font de confiança a mà. I ben mirat, si en el món dels adults sempre s’agraeix tenir algú afí a prop, com no ha de ser important per una criatura de 12 anys que surt de l’ou i comença a caminar tota sola?
