El valor de no saber

Fa uns dies parlàvem de com alguns dirigents polítics justifiquen la seva manca de competència amb la manca de coneixements tècnics. Recorden aquelles respostes famoses de la Infanta Cristina davant d’un tribunal? “No lo sé” o “no me consta”, repetia una vegada i una altra. Era difícil no llegir-hi un engany manifest o, com a mínim, un menyspreu cap als ciutadans als quals, en teoria, deia servir. Fa pocs dies, atenia una pacient que em preguntava per què havia tingut una paràlisi facial. Es va sorprendre quan li vaig respondre que, en la majoria de casos, no en sabem la causa exacta. De fet, moltes malalties tenen una causa que anomenem “idiopàtica”, que vol dir, simplement, que no en coneixem l’origen. Davant la seva perplexitat –“Com pot ser que el 2025 encara no sapigueu això?”– li vaig contestar: “Te’n faries creus del poc que encara sabem!” I és cert: sovint he de reconèixer als pacients que no sé la causa, ni el pronòstic, ni l’evolució de la malaltia que tenen. I no ho faig per incompetència, sinó per respecte. Reconèixer-ho em sembla un acte d’honestedat i un gest fonamental per construir una relació de confiança. De vegades és massa aviat: la malaltia encara no ha donat prou símptomes. Altres vegades, l’evolució dependrà del context, de les malalties prèvies o de factors que no podem controlar. I tot i així, molts pacients agraeixen aquest reconeixement sincer de la incertesa. Prefereixen observar, donar marge a l’evolució clínica, abans que sobrecarregar-se de proves innecessàries, tractaments per si de cas, o diagnòstics inventats que tranquil·litzen però no informen. Ara bé: reconèixer que no sabem ha d’anar acompanyat d’una explicació clara, de planificar escenaris, de comprometre’s amb un seguiment. No és abandonar. És just el contrari: és no fingir que controlem allò que encara no entenem. Dir “no ho sé” no és fàcil. Encara menys si no coneixem la persona que tenim al davant. Però vivim en una cultura que premia la rapidesa, la immediatesa, la resposta instantània. I potser cal reivindicar la sinceritat com un valor en si mateix. Potser no tenim la resposta. Però tenim la responsabilitat de ser-hi. Sempre. Perquè no saber-ho tot també forma part del que importa. Perquè res passa perquè sí.