No sembla Lleida?

Des de fa uns anys, a Urgències l’estiu ja no és sinònim de treva. Avui dia, els mesos de calor acumulen tanta, o més, activitat que l’hivern. La guàrdia que vaig tenir aquesta setmana ha estat una de les pitjors de l’any. I la pressió assistencial no distava gaire de la que vivim en plena epidèmia de grip. A Lleida, estem acostumats a la calor des de fa segles. Recorden que els romans tenien Ilerda com a ciutat de càstig pel seu clima extrem? Tant, que com a missatge de mal auguri es deia: Ilerdam videas! Però potser ni tan sols en aquella època s’arribava a temperatures com les d’ara. De fet, cada mes batem rècords: el juny més càlid des que hi ha registres, diuen. I atenem molt més que cops de calor. Malalties cròniques que es descompensen, persones que no es poden hidratar ni descansar com cal, vides que es compliquen quan les condicions extremes es normalitzen. Per això crec que cada nou equipament hauria d’estar pensat per minimitzar l’impacte d’aquest clima tan nostre. I avui, això pren forma. Si van a l’Hospital Arnau de Vilanova, potser la seva visita ja es farà al nou edifici de consultes externes que entra en funcionament. Un edifici que comença a corregir el dèficit crònic d’infraestructures sanitàries a Lleida. Un projecte fruit de molts esforços. Amb aquest edifici també es crea l’Atri, un espai que genera ombra, permet la ventilació i connecta els diferents edificis de l’hospital. Ahir, una parella, meravellada per l’espai, va exclamar: “No sembla que siguem a Lleida!” Com pot ser que l’excel·lència encara ens sorprengui? Que no ens sembli possible aquí? És moment de consolidar les inversions sanitàries fetes en els últims anys a Lleida, i de reclamar que continuïn. La ciutadania d’aquest territori, que en matèria de salut s’estén fins a l’Aragó, mereix sentir-se orgullosa del que té i, sobretot, del que s’hi fa. L’activitat dels hospitals lleidatans no dista gaire de la dels grans centres de Barcelona. I, tot sovint, ho fem amb menys recursos. Res passa perquè sí: la manca d’infraestructures, el retard d’inversions, la invisibilitat… Des de l’època dels romans que Lleida sap què és resistir. Però ja és hora de deixar de sobreviure per començar a rebre, ni més ni menys, el que ens correspon.