El bosc i l’arbre
Encara no fa una setmana que la Noelia ja descansa. Ha trigat prop de 2 anys a poder beneficiar-se d’un dret que li hauria estalviat setmanes de patiment. Davant dels avenços socials, sempre hi ha forces reaccionàries que surten a l’atac per intentar condicionar l’opinió pública. Res passa perquè sí. Massa sovint s’intenta convertir casos com el d’aquesta noia en l’arbre que no ens deixa veure el bosc. La Llei d’Eutanàsia, aprovada el 2021, no ha provocat ni assassinats en massa ni un augment desmesurat de la mortalitat. L’any 2024 van morir a Catalunya 67.524 persones, i en aquell mateix any es van registrar 358 sol·licituds de prestació d’ajuda per morir. Se’n van aprovar 189 i se’n van realitzar 142. Això representa el 0,21% del total de defuncions. El model vigent a Espanya és garantista i ha estat avalat pel Tribunal Constitucional. Malauradament, moltes persones moren mentre esperen una decisió que a Catalunya triga de mitjana 63 dies. Malgrat tot el soroll, la llei funciona. Les persones que han rebut aquesta prestació han exercit plenament la seva autonomia per decidir que no volien continuar patint. Ho han fet acompanyades per qui elles han volgut, sense focus, amb calma i amb tranquil·litat. Parlant amb companys sanitaris que han participat en aquests processos, no ho viuen com un fet traumàtic, sinó com un honor: el d’acompanyar un pacient en una de les decisions més íntimes i transcendents de la seva vida. A Catalunya s’ha treballat molt, i molt bé, des de múltiples comissions i grups de seguiment perquè això sigui possible. Gairebé m’atreviria a dir que l’atenció al final de la vida és una de les joies de la corona del nostre sistema públic de salut. Ho dic, sobretot, pels equips de PADES i UFISS, que acompanyen pacients (13.578 al 2022) i famílies en el tram final de la vida amb una professionalitat i una humanitat immenses. Això ajuda a entendre que les cures pal·liatives funcionen. I que no són incompatibles amb l’eutanàsia: al contrari, formen part del mateix compromís d’evitar sofriment innecessari. El desacord amb aquesta llei és legítim, i s’ha de poder expressar. Però una societat madura no pot construir aquest debat sobre la desinformació, la por o la instrumentalització del dolor aliè.