Qui ets?

Demà farà 100 anys que Antoni Gaudí moria en un hospital de Barcelona després d’haver estat atropellat per un tramvia. No anava documentat i, inicialment, no va ser reconegut. De fet, el van confondre amb un indigent. Va ser traslladat a una casa de socors propera a l’accident i, posteriorment, a l’Hospital on moriria tres dies després. És inevitable preguntar-se què hauria passat si en aquelles primeres hores algú l’hagués reconegut i l’hagués traslladat directament a l’hospital. Evidentment, assumint les possibilitats mèdiques de l’any 1926. No ho sabrem mai. Però aquella situació, d’alguna manera, encara es produeix avui. Als serveis d’Urgències és habitual que arribin persones que no sabem qui són. Persones que han sortit amb bici, o a caminar, i que han estat víctimes d’un atropellament o d’un accident. Durant una estona, mentre els serveis d’emergències intenten identificar-les, les atenem sense nom, sense història i sense família localitzada. Però darrere d’aquella incògnita sempre hi ha una persona. I el nostre deure és que la situació social, l’aspecte, la roba o la capacitat d’explicar-se no condicionin mai l’assistència sanitària que rep. Aquelles persones que, malgrat tenir noms i cognoms, viuen a la perifèria del sistema, tenen exactament la mateixa dignitat quan són ateses davant una urgència. Demà, 100 anys després, el papa Lleó XIV oficiarà una missa a la Sagrada Família, la gran obra de Gaudí. Res passa perquè sí. En un viatge en què el missatge de l’ajuda al més fràgil ha estat una constant. Gregorio Luri explicava en un article com va conèixer una monja teresiana de Barcelona que es dedicava a cuidar el mal lladre. Aquell a qui, mentre ajudes, aprofita per robar-te la cartera. A Urgències també cuidem aquestes persones. Aquelles que, tot i que les estem ajudant, no sempre són agradables i no sempre desperten compassió immediata. Però potser és precisament aquí on es posa a prova la nostra vocació de servei. Cuidar qui ens ho posa fàcil és necessari. Cuidar qui arriba sol, brut, enfadat, perdut o sense nom és una altra cosa. I també dona sentit a la nostra feina. Perquè una urgència no pregunta qui ets abans d’arribar. I la dignitat tampoc no hauria de dependre mai de si algú et reconeix.