El meu Francesc Xavier Bada
¿Es poden estimar el Maresme i el Pallars alhora? Potser alguns pensaran que és difícil, perquè són comarques allunyades una de l’altra, amb realitats ben diferents, amb paisatges i paisanatges també força distints, i amb densitats, poblacions i activitats econòmiques ben diferenciades. Probablement tendiríem a respondre que no, però Francesc Xavier Bada seria l’exemple que ens equivoquem, perquè ell ho va fer.
Bada va néixer a Mataró el 2 de maig de 1933, i passada la guerra va fer els seus estudis a l’Escola Pia de Santa Anna, i el 1970 fou tinent d’alcalde de la seva vila natal. Abans, el 1955 va ajudar a fundar l’empresa familiar de fils elàstics recoberts Bada, S.A., que afortunadament encara segueix activa a Cabrera de Mar. Per aquelles giragonses que a vegades fa la vida, va acabar a finals dels setanta-començaments dels vuitanta a la Pobla de Segur, i a fe de Déu que hi va fer carrera.
Allí a la Pobla fou empresari, va presidir algunes cooperatives agràries i va col·laborar en la promoció de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya. I d’aquí, el salt a la política activa.
El 1984 va formar part de la llista de Convergència i Unió per Lleida al Parlament de Catalunya, i fou elegit diputat. Durant aquella III Legislatura (1984-1988) fou president de la Comissió d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, i hi va exercir una bona tasca. Va tornar a formar part de la llista de CiU per Lleida el 1988, i es va estar al Palau del Parlament fins al 1992, amb una acció més discreta que al mandat anterior (fou membre de les Comissions d’Indústria, Energia, Comerç i Turisme; de la d’Agricultura, Ramaderia i Pesca; i de la de Política Territorial). Atès que això potser li semblava poca feina, el 1987 es va presentar a les eleccions municipals, tot encapçalant la llista de CiU a l’Ajuntament de la Pobla de Segur. A l’entrevista que li van fer a lo Raier en ocasió de presentar la candidatura, va afirmar que “l’acció cultural serà una de les més reforçades, perquè un poble sense aprofundir en la cultura no mereix el nom de poble i la cultura és una base fonamental de tota societat”. Va anar a la contesa electoral, segons ell, amb una gran moral i amb una gran il·lusió, i ambdues foren correspostes per l’electorat, perquè guanyà les eleccions i esdevingué Alcalde. També fou durant aquell període Conseller del Consell Comarcal del Pallars Jussà. Mentrestant, fou Conseller Nacional de Convergència Democràtica de Catalunya, patró de la Fundació Roca i Galès, i fou condecorat amb la Creu de l’Ordre Civil del Mèrit Agrícola.
Però a començaments dels 90, nou gir de guió. El 1991 deixà de ser Alcalde de la Pobla de Segur i el 1992, de ser Diputat al Parlament de Catalunya, i va tornar cap al seu Maresme. Un detall que em sembla molt determinant de la seva acció política fou, i des dels anys vuitanta, la seva defensa aferrissada de la construcció del túnel de Salau per tal d’unir Lleida amb França des del Pallars Sobirà fins a l’Arieja a través d’un accés subterrani de cinc quilòmetres que havia de permetre permeabilitzar el Pirineu. D’aquesta idea en va fer una reivindicació anual i cívica amb l’ascens al port de Salau, per a celebrar-hi un Aplec. En la mateixa línia també fou president de l’Associació Internacional d’Amics del Túnel de Salau. Però malauradament aquesta reivindicació encara segueix en punt mort. Fou també un declarat i ferm occitanista, i va defensar les cultures catalana i occitana i el vincle entre ambdues nacions. També en aquest àmbit fou membre actiu de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana, del qual fou membre de la junta directiva i del jurat del premi Josep Maria Batista i Roca-Memorial Enric Garriga. Va morir a Sant Andreu de Llavaneres el 2 de gener de 2022 als 88 anys.
El vaig conèixer i tractar a la seva segona legislatura al Parlament, i sempre em va sobtar el seu tracte, extraordinàriament polit i tirant a versallesc, que contrastava una mica amb la tònica imperant al Palau del Parc de la Ciutadella però, per a mi, fou d’agrair. Es veia que era un empresari i un cooperativista habituat a la negociació i al tracte, i que sabia que la cordialitat podia obrir moltes portes. Francesc Xavier Bada i Ametller tenia un gran avantatge per a dedicar-se a la política, una condició que cada cop aprecio més, que és que venia del món del treball i que hi podia retornar. Amb vuit anys en va tenir prou, o potser li van indicar la porta de sortida, i fou capaç de refer la seva vida. A vegades trobo a faltar gent amb aquesta disposició i possibilitats en el món de la gestió pública. És a dir, empresaris o professionals que decideixen dedicar una part de la seva vida al servei públic i que després no necessitin sortides escaients (o a vegades no tant).
