SEGRE

Creado:

Actualizado:

Tothom en la seva vida personal i professional té una sèrie de referents, als quals venera, té respecte i n’espera guiatge. En el món dels col·leccionistes d’art això és encara més evident, i són figures que esdevenen indispensables per a ajudar-te en la seva posició de far, conseller i guia. Com a col·leccionista de gravats n’he tingut diversos a la meva vida.

En aquest sentit, ja vaig fer una Semblança de l’enyorat Francesc Mestre, i aquesta la voldria dedicar a un altre personatge que em va ajudar molt a bastir la meva col·lecció de gravats.

Em refereixo al Sr. Hubert Prouté, a qui vaig conèixer l’any 2006, just arribat a París, i amb qui vaig mantenir una relació fecunda i profitosa fins a la seva mort, l’any 2022.

El Sr. Hubert Prouté era el tercer representant d’una dinastia com ja no n’hi ha ni se’n fan. El seu avi, Victor Prouté (1854-1918), havia obert el 1876 una botiga de llibres i articles de vell al carrer Saint Jacques de París. El seu fill Paul (1887-1981) va traslladar el negoci al número 12 del carrer del Sena (rue de Seine), on va professionalitzar l’empresa. Diguem que la va fer pujar d’un esglaó, orientant-la cap a la catalogació i venda de gravats i dibuixos.

El primer veritable catàleg de dibuixos i gravats el va fer aparèixer el 1921, l’any en què va néixer el meu amic Hubert. Hubert, i el seu germà primogènit Guy, foren associats al negoci familiar l’any 1940.

Després de la Segona Guerra Mundial, la casa Prouté es va instal·lar al número 74 de la rue de Seine, al costat del Mercat Saint Germain, on encara es troba avui en dia. Foren anys de creixement, i hom diu que van arribar a tenir unes reserves de cent mil gravats, de tots els preus i qualitats, òbviament, des d’un simple testimoni topogràfic fins als millors tiratges d’estampes de Durer o de Rembrandt.

A la planta baixa hi havia (i hi ha) la botiga, perfectament classificada i fàcilment entenedora, i al primer pis hi ha les oficines, que no deixa de ser un espai reservat, i també hi ha uns soterranis on hi ha gravats i dibuixos fins a dir prou. També disposen d’un taller d’emmarcament.

El 1973, Hubert Prouté es va fer càrrec, amb totes les conseqüències del negoci, i publicà el 1976 els tres “catàlegs del centenari”, esdevinguts peces de col·lecció. A més d’aquests catàlegs mítics han publicat desenes d’opuscles i catàlegs, que ens són enviats als col·leccionistes, on figuren les explicacions de les peces, una imatge gràfica, i el seu preu. Hubert era un expert mundialment reconegut en el camp dels gravats.

El 1992 va transferir la direcció de l’empresa a les seves filles bessones, Sylvie i Annie, però ell continuava al peu del canó quan calia, i si no, gaudia de la vida i de les exposicions a la Provença o a Itàlia, les seves destinacions preferides.

Òbviament, amb una vida tan regalada i tan plena, Hubert sempre estava de bon humor, el podia la curiositat, era simpàtic, divertit i eloqüent. Que menys en les condicions que la vida li havia propiciat! Una altra característica que trobo interessant destacar per entendre la longevitat del negoci és que la casa Prouté, i Hubert en particular, sempre van saber guardar i salvaguardar unes excel·lents relacions amb el departament d’estampes de la Biblioteca Nacional de França, unes relacions que ja havia establert el seu pare amb Jean Adhémar, qui en fou el conservador fins a l’any 1976. Hubert va perseverar en aquesta relació i no és estrany que l’establiment Prouté assenyali tal o tal altra llacuna en les col·leccions de la Biblioteca nacional que caldria esmenar. I, amb aquesta finalitat, faci propostes.

Hubert Prouté era un home discret i poc expansiu, però el seu lleuger somriure deixava entendre que tenia sobre el nostre trist món una mirada lúcida i alhora desencantada. Una mirada on l’humor i el gust pels mestres de l’estampa era una mena de consolació. A més practicava la música, perquè tocava força bé el piano, i com a bon melòman li agradava molt anar als concerts de música clàssica.

El Sr. Prouté, a més, va desenvolupar molt l’aspecte internacional de la seva casa de gravats i dibuixos. Viatjava molt i no estava mai cansat, s’entenia bé amb la majoria dels seus col·legues, fins i tot amb els competidors.

Amb mi fou sempre molt amable, sabia el que tenia i el que buscava per a la meva col·lecció, era probablement el marchand d’estampes més car de París, però totes les peces que tenia eren de primer nivell. Quan vaig a París, i és sovint, trobo a faltar les seves converses i aquell condescendent “Alors, mon ami Catalan!”. Trobo a faltar la seva complaença i eficàcia, però les seves filles estan fent una successió honorable, en aquella mena de panteó de l’estampa, que no pararia mai de visitar.

tracking