La meva Conxita Tarruella

Hi ha poca gent que passi per la política activa i acabi suscitant visions positives per quasi tothom que el/la va tractar, perquè, sovint, poden més les enveges, els cops de colze, les petites o grans jugades, la necessitat de continuar per falta de sortida laboral, que la perseverança, el somriure fi, la companyonia o la voluntat de servir el bé comú.

És digne d’assenyalar algú que sent diputada a Corts va rebre la màxima distinció de la seva professió. Aquest cas singular el va personalitzar Conxita Tarruella el 2012 quan va rebre la Venera d’Or de la Infermeria, amb la finalitat de “simbolitzar la seva dedicació constant al servei dels pacients, sobretot dels més vulnerables, i dels professionals sanitaris, especialment els infermers i les infermeres de l’Estat”. Aquest podria semblar el final d’una trajectòria, però resulta que la de la Conxita Tarruella venia de molt lluny, i encara va anar més enllà.

Nascuda a Benavent de Segrià el 1949, va fer els seus estudis d’Infermeria a l’Escola Universitària Santa Maria de Lleida, on es va diplomar, com es diplomaria més tard en sanitat, a l’Institut Carles III de Madrid.

Va començar a exercir la seva professió als dispensaris municipals dels barris de Magraners, de la Bordeta i de Pardinyes, i la seva bona feina va fer que fos escollida pels seus companys presidenta del Col·legi Professional de Diplomats en Infermeria de Lleida l’any 1984, i quasi just acabat el seu mandat, el 1989, fos nomenada cap de l’àrea de Serveis Socials de la Diputació de Lleida.

Militant d’Unió Democràtica de Catalunya des del 1986, el 1992 fou escollida diputada al Parlament de Catalunya per Lleida, formant part de la candidatura de Convergència i Unió. Al Parlament fou en la V Legislatura secretària de la Comissió d’estudi sobre la situació a Catalunya de la immigració de treballadors estrangers, i vicepresidenta, respectivament, de la Comissió d’estudi de les dificultats d’ús del llenguatge de signes, i de la Comissió d’estudi sobre la sida. No cal dir que les seves preferències eren clares: li interessaven fonamentalment els temes sociosanitaris. Dos anys després, però, va renunciar a l’escó en ser nomenada directora general d’Atenció a la Infància i Adolescència, càrrec on va desenvolupar la seva feina durant tres anys. El 1997 nou canvi de guió: delegada territorial del Departament de Justícia a Lleida i alhora membre del Consell de l’Audiovisual de Catalunya.

El 1999 va deixar el poder executiu i se’n va tornar al legislatiu, en ser elegida diputada al Parlament de Catalunya, integrant la candidatura altre cop guanyadora de Convergència i Unió. Durant aquesta VII Legislatura al Parlament fou vicepresidenta de la Comissió de Control Parlamentari de l’Actuació de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i de les Empreses Filials.

I el 2004 un altre canvi, aquest any fou elegida paera de Lleida, i el 2008 fer maletes altra vegada i aquest cop cap a Madrid. En efecte, fou diputada a Corts per Lleida entre l’any 2008 i l’any 2015, quan va decidir posar fi a la seva trajectòria política per centrar-se en la seva tasca social. Durant les dues legislatures que va estar al Congrés de Diputats fou la portaveu de sanitat de Convergència i Unió.

Conxita Tarruella va tenir dos fills, i un fou diagnosticat d’esclerosi múltiple, una fuetada forta per a qualsevol família. Això va fer que propulsés la creació de la Fundació Esclerosi Múltiple, per tal que els afectats i les seves famílies s’unissin i reclamessin els seus drets amb més força. Força que va permetre posar en marxa a Lleida el Centre de Neurorehabilitació Miquel Martí i Pol per al tractament de l’esclerosi. En aquella època la Fundació també va crear l’emblemàtic Mulla’t per l’esclerosi múltiple, i vista l’eficàcia i passió amb què treballava el mateix 2015 en què va deixar la política activa es va convertir en presidenta de la Federació Espanyola per a la Lluita contra l’Esclerosi Múltiple (Felem). A Lleida també va ajudar a posar en marxa els centres per al tractament de l’esclerosi múltiple a l’Hospital Arnau de Vilanova i al CAP Onze de Setembre. De fet, les malalties cròniques, les polítiques socials i la sanitat foren el nucli de la vida de Conxita Tarruella, una dona ferma i alhora dolça, que des dels seus ulls clars sempre es va distingir per la seva capacitat de diàleg, d’escolta, per la seva sensibilitat i tarannà humà, trets molt admirables i necessaris en un servidor públic.

Va morir a Lleida el març del 2024 i el seu pas per la vida va deixar tanta petjada que el setembre d’aquell mateix any se li va retre homenatge a la Sala Constitucional del Congrés de Diputats, amb la participació de la presidenta del Congrés i de diputats o exdiputats de diversos colors polítics i de persones que treballen en el camp de la discapacitat, de les malalties neurodegeneratives i de l’atenció als pacients i la protecció social de la cronicitat.

Ara que es bescanta tant la política (al meu entendre, massa, i de forma pendular), que parlem molt sovint d’aspectes negatius dels polítics, i que alguns volen creure en solucions màgiques a problemes complexos, l’exemple de Conxita Tarruella és un far per als que creuen en el bé comú, en l’acció positiva per a reforçar-lo, i en l’ajuda als més vulnerables de la nostra societat. Necessitem, ara i sempre, moltes Conxites Tarruellas.