La meva Carmina Pardo
dinamitzador cultural
Avui intentaré descriure la Carmina Bruna Filomena Pardo i Mestre, perquè la criatura es diu tot això, i tot té explicació. Si la trobeu digueu-li Carmina, i no Carme, perquè la història del nom i la diferència li ve per la banda de la padrina materna.
Bruna, en canvi, ve de la part dels Pardo, perquè la mare i la germana del padrí Pedro es deien Bruna, i això ha acabat tenint un significat important. I el tema Filomena queda pendent, perquè encara no l’hi he preguntat.
Bé, ho simplificarem i en aquest escrit li direm només Carmina Pardo, la “intensa”, tal com ella es defineix. Una donassa que si fos cafè seria un ristretto, si fos un Armagnac diríem que té cos, i si fos cervesa seria una artesana de Ponent, amb bona graduació.
Oficialment, i per ordre d’aparició, és assessora fiscal, gestora i activista cultural, i feminista. Però ves per on començarem per la seva trajectòria política, si no sap greu.
Ella diu que les persones que l’han influenciat més en el camp polític han estat Jaume Magre, Vicenç Ximenis i Maria Burgués. Afirma que li van ensenyar que la política requereix compromís, saber envoltar-te de bons tècnics i tenir sensibilitat de servei públic. I tenir una formació, per tal de no caure en el parany d’esdevenir un tecnòcrata.
Amb aquest bagatge fou paera de Lleida, pel Partit dels Socialistes de Catalunya, entre el 1983 i el 1991, sempre amb funcions executives, excepte l’interregne 1987-1989. És a dir que fou escollida a la Paeria amb només vint-i-cinc anys, i fou tot seguit regidora de Joventut. I lo bé que s’ho va passar! Però persona intel·ligent i cul bellugadís, amb vuit anys ja en va tenir prou, i va fer el salt a l’agitació cultural. Tot i que el cuquet sobreviu, i és capaç de traspassar-lo als més joves.
En el camp de l’activisme cultural, la Carmina ha estat la primera en un munt de coses, sempre picant pedra i trencant sostres de vidre. Germana gran, de tercera generació ciutadana, ha estat Reina Gaspar el 2020 (encetant el per ara curt regnat de reines), primera presidenta de l’Ateneu Popular de Ponent també des del 2020, i saïda mora de la comparsa Al·leridís de la Festa de Moros i Cristians de Lleida.
Ja ho diu que no s’ha avorrit mai, perquè sempre té un somriure (o quasi sempre), i no té por d’agafar noves responsabilitats, d’assaborir noves experiències, i d’acostumar-se a les polèmiques tot sabent que no passa res per pensar diferent. Només cal actuar amb respecte i no renunciar a les pròpies conviccions. Quan penso en ella em ve de seguida al cap una frase de Victor Hugo: “Sigueu com l’arbre, canvieu les vostres fulles, però mai les vostres arrels. Podeu canviar les vostres opinions, però mai els vostres principis.”
Estima molt Lleida, i se la camina cada dia tot variant d’itinerari per poder descobrir nous horitzons, tenir noves mirades i exercitar la reflexió; estima la ciutat del quart d’hora; però, com a tants, li agradaria que tingués més obertura mental, que fos més fàcil posar-nos d’acord per a tirar projectes endavant, que ens féssim una mica menys la guitza, i que no ens autocensuréssim tant. També li agraden les tradicions, en especial tot allò relacionat amb la cultura popular, perquè considera que permeten mantenir la identitat, i perquè connecten en xarxa gent amb qui potser no et trobaries en una altra situació.
Li agrada pensar en com establir vincles amb persones que no coneix i que potser tampoc no es coneixen entre elles. Sempre li ha interessat la defensa dels drets civils, tot allò que és col·lectiu, i li agrada fixar-se objectius a curt termini.
Feminista, convicta i confessa, des de quasi els inicis del moviment a Lleida, és partidària que les dones facin passos endavant, i que no tinguin por d’ocupar posicions de govern. I ho diu perquè ella ho practica. Ho ha practicat a l’Ateneu, ho ha practicat a la seva comparsa de Moros i Cristians on fou la primera dona capitana en encapçalar-la després de molt temps en què n’hi havia que es presentaven pel càrrec i no guanyaven, i, sobretot, ha fet molta i bona feina a la comissió especial de l’Aula Municipal de Teatre o a la Carta de ciutadania.
El seu refugi ara és el Vilosell, i als plans de les Garrigues pastura, en tots els sentits del terme, i allí ha recuperat el fil de Grècia. Se la veu apaivagada i bellugadissa, serena i inquieta, feliç i buscadora. Tal com és ella, tal com ha estat sempre.
Potser fa cinquanta anys que ens coneixem, em sembla que hem discutit quasi sobre tot, hem tingut etapes de més o menys relació, però hem mantingut sempre el fil que no es trenca de les solidaritats democràtiques i nacionals, cadascú des de les seves conviccions, des de les seves arrels i des de les seves vivències. Sort en tenim d’aquests diàlegs oberts que combaten i trenquen els monòlegs. Amb la Carmina potser ens separa un mar de pensaments, però ens uneix un oceà de complicitats, d’estimes i d’afectes. Perquè ella és sobretot algú que ha viscut i ha deixat viure.