El meu Antoni Tahull

Antoni Tahull va néixer el 1938 a Senet, entitat municipal descentralitzada de Vilaller, a l’Alta Ribagorça. Va començar a estudiar a l’escola unitària del seu poble, on va tenir bons mestres, que justament estaven allotjats a la fonda del poble, que era propietat de la seva família. En ribagorçà li deien Cade Mossèn Choan. Deu de ser per això que Antoni Tahull ha participat en totes les accions de recuperació del ribagorçà, un dialecte del català.

El 1948 va començar la construcció del Salt de Senet, una obra important per a aquella localitat, just l’any que va començar l’Ingrés a Vilaller, tot desplaçant-se en els camions dels operaris que construïen el Salt. A Vilaller cursaria també el 1r de batxillerat elemental, però acte seguit el seu pare va decidir que anés intern al Col·legi dels Maristes-Montserrat de Lleida, on va cursar la resta dels cursos dels batxillerats i el Preu.

Acabat el Preu, cap a Barcelona, on, abans de poder optar a cursar la carrera d’Enginyeria Industrial, va fer dos cursos de preparació a l’Acadèmia Febrer. Cal recordar que hi havia llavors 500 aspirants per a 50 places, un bon numerus clausus.

Entrat a l’Escola, encara ubicada a l’Escola Industrial, va estrenar el Pla 1957, acabant el 1964. Mentre estudiava, va treballar cinc hores diàries a la companyia de comptadors i va donar dues hores de classe, arribant a necessitar fins a tres crèdits bancaris, degut a la devaluació del preu de les mules (un dels negocis de casa seva) per l’aparició dels tractors.

Immediatament graduat va entrar a treballar a l’ENHER i el van destinar al Pont de Suert. A ENHER hi va treballar trenta-cinc anys, portant grans obres com ara la solució a les desfetes de les riuades del 1963, unes riuades que van comportar la destrossa de les centrals de Senet i de Bono, i de la piscifactoria del Pont de Suert. Es va refer tot i es va canalitzar el riu al Pont de Suert. També va posar en marxa les centrals Besós 1 i 2, les primeres de fuel i gas a Espanya; i va reforçar la presa de Mequinensa.

Va estudiar totes les capçaleres del Noguera Ribagorçana, i ja el 1968 fou un dels artífexs de l’estudi bombeig a l’estació de Moralets, que s’acabaria materialitzant el 1980. En aquest sentit, ara li agradaria veure la posada en marxa de Moralets 2, però malgrat que ENDESA té el permís des del 2014, no hi ha manera.

El 1998 McKinsey va entrar a ENDESA, i com acostuma a passar amb els homes de negre, van demanar unificar les tretze empreses filials, i van enviar Antoni Tahull a casa seva, quan ja era Subdirector d’Energia i Medi Ambient d’ENHER.

Però, atès que no sap estar-se quiet, entre el 1992 i el 2003 fou director d’una empresa elèctrica argentina des de Barcelona. Això li va permetre crear la Red Eléctrica Argentina, ser President del SACME (filial d’EDF i uns inversors xilens), i EDENOR i EDESUR (participades per ENDESA, EDF, ASTRA i JP Morgan). La seva empremta en el subministrament elèctric del Gran Buenos Aires ha estat gran.

Entre 2003 i 2005, fou soci d’Ingeniería Arquitectura Europea, reconvertida ara en assessoria d’energia i medi ambient, i de la qual té totes les accions.

Ara està involucrat en l’Observatori de l’Aigua i en la Fundación Concordia, on treballa per tal que es facin més bombejos, com el Gran Moralets, un bombeig que considera estratègic, per tal que les reversions de les concessions caducades del domini públic hidràulic ordinari tinguin en compte el territori, i per tal que l’energia es consumeixi a preu de cost allí on es produeixi. El seu cap bull constantment d’idees i projectes.

Pel que fa a l’àmbit públic, el 1977 s’afilià a Centristes de Catalunya, va crear La Veu del Pirineu i va lluitar per tal que l’Alta Ribagorça fos reconeguda com a comarca. La seva lluita tenaç, i algunes complicitats insospitades, van fer que aconseguís que la representació de la demarcació de Lleida al Parlament de Catalunya fos de 15 escons del total de 135.

Abans, i per donar vida a la comarca, el 1971 va muntar una societat per a la creació i explotació de l’Estació d’esquí Boí-Taüll, que s’acabaria posant en servei el 1989. I també havia projectat una estació d’esquí a Aneto, que no va acabar sortint.

El 1980 fou candidat de Centristes de Catalunya per Lleida al Parlament de Catalunya i el 1982 al Senat, sense èxit. Però sí que va tenir èxit que la carpeta de la presa de Rialb estigués llesta i preparada per al primer Consell de Ministres de Felipe González, que la va aprovar. Un efecte col·lateral positiu de la desfeta d’UCD.

El 1983 es va afiliar a Convergència Democràtica de Catalunya, on no va tenir cap càrrec. En la seva lluita per l’Alta Ribagorça ha aconseguit que els alumnes dels municipis de la comarca de la Ribagorça aragonesa vagin a l’Institut del Pont de Suert, i que això permeti que aprenguin el català. I també que els habitants d’aquesta comarca puguin anar al CAP del Pont de Suert.

Li agrada l’esquí i jugar a tennis, té casa a Boí-Taüll, i està content de les coses que ha fet. Dues vegades vidu, li sap greu no haver tirat endavant el seu projecte d’estació Boí-Taüll (Boi-Taüll + Durro + Filià + Manyanet), que multiplicaria per set els forfaits que ara es venen.

Antoni Tahull és un home massís, cepat, resilient, enèrgic, treballador, resolutiu, parlador, i amarat d’amor per l’Alta Ribagorça, pel Pirineu i pel país. Un homenot de l’Alta Ribagorça.