Nens d’avui i d’ahir
Fa una calor que no se’n va ni per mal de morir. S’acumula, dia rere dia, fent-se cada cop més ofendosa. Fugint de les altes temperatures de la ciutat, algunes de les amigues han fet cap al Pirineu mentre altres s’han desplaçat a la platja.
La Júlia, la Berta, la Roser i la Carme es troben a Cambrils. Davant el port, gaudeixen de la visió de les embarcacions que tenyeixen de blanc el blau del mar. Encara és d’hora i una agradable brisa marina les acaricia.
La Carme somriu quan un grapat d’infants acompanyats pels pares juguen, corren, riuen, cauen i ploren. Els progenitors s’atabalen quan les criatures s’esterrossen i es pelen els genolls. En veure el patiment parental no es pot reprimir: “Mare meva! Com han canviat els temps. Si hagués caigut davant el meu pare, aquest, m’hauria renyat: «Ruca! Més que ruca! A veure si mires per on trepitges!»”
Per a la Berta, aquesta sobreprotecció actual no ens pot dur a res de bo. I explica que ha rigut d’allò més quan ha llegit alguns emails fets públics per un professor. L’home, tip de rebre escrits surrealistes de pares justificant els fills, va decidir publicar-los. En recorda un, en què un pare explicava que la seva filla havia arribat tard a classe perquè plovia i a la nena no li agradava la pluja. En un altre, els pares es queixaven que la seva filla havia tret en un examen un set coma dos. Que ells s’esperaven un nou i que, com a mínim, un notable alt s’adequaria més al seu potencial. O un altre en què pregunten al professor si pot avançar l’hora del pati perquè el seu fill té gana mitja hora abans.
La Roser segueix la conversa amb la mateixa veta. Segons ella, amb aquests antecedents, no és gens estrany que després hi hagi universitats que es queixin perquè hi ha pares que es presenten, fins i tot, a les revisions d’examen dels fills. I acaba per assegurar que cada cop anem cap enrere, com els crancs.
Per contra, la Júlia no entén per què s’escandalitzen. I els recorda que, en un dels cursos de batxiller, una companya va tenir tres suspesos. Tres deficients que van durar, tan sols, el temps que la mamà va anar a parlar amb la direcció. I acaba per concloure que, si fos certa aquesta vella creença que cada generació és pitjor que l’anterior, ara mateix, ja estaríem tots formant part del plistocè.
