Núvia a la fuga

La Berta arriba, a la trobada setmanal amb les amigues, absolutament fora de si. “La meva filla sempre ha estat com una xota. El més greu és que a mesura que fa anys se li accentua la xoteria. Ara es vol presentar a un concurs de microrelats amb un escrit sense ni cap ni peus.”

La Carme no para de riure. No creu pas que, el que hagi fet o pretengui fer la filla de l’amiga, sigui per a tant. Està convençuda que la Berta, conservadora de pensaments i fets, de bona educació i maneres discretes, no acaba d’acceptar una filla propera al moviment hippy dels anys seixanta del segle passat. La noia, tremendament rebel, es troba als antípodes de la mare. Una mare que no pot entendre que hagi estat ella qui l’hagi engendrada. De fet, més d’un cop, es pregunta si, a la clínica, no la van canviar per una altra.

La Júlia, en veure l’amiga vermella com un perdigot a causa de l’enuig, pregunta si n’hi ha per a tant. “Que si n’hi ha per a tant?” Pregunta la Berta irada. «Comproveu-ho vosaltres mateixes. Ara us ho llegeixo. L’ha titulat Núvia a la fuga i diu així:

“Hi va haver un país molt llunyà dominat per les reminiscències d’una vella dictadura. Les arrels del todo atado y bien atado s’escampaven per tot el territori. En aquest lloc hi vivia un jutge que cada matí es llevava immers en una suor freda que li accentuava el reuma. Tal era la quantitat d’aigua i clorur de sodi que eliminava a causa dels malsons, que havien d’escórrer el matalàs com si es tractés d’una simple baieta. El seu patiment era infernal. Feia molt de temps que estava enamorat de la dona del màxim representant de la nació. El pobre era baixet, de nas aguilenc i orelles punxegudes com les dels gnoms. Malgrat anar sempre pentinat no podia fer ombra a un president que es podia haver dedicat professionalment a ser model.

»L’obsessió per l’enamorada era tal que va arribar a esbrinar què havia menjat; i, de quin color era la roba interior que havia dut, diàriament, durant uns quants anys. Però quan tancava els ulls la veia sempre fugint. No servien de res els membres de la policia que l’acompanyaven tothora, ni el fet de retirar-li el passaport. Ella fugia com una esperitada. I, a ell no parava d’augmentar-li la desesma.”»

Les amigues riuen mentre la Berta exclama: “Tot plegat no té ni cap ni peus.”