Abans dels mòbils
La Roser ha passat uns dies al poble dels seus padrins. De petita hi anava per vacances. Recorda un dia que, amb altres nens i nenes, va sentir grans escarafalls. Van córrer a veure què passava. Al bell mig d’un cercle d’adults, hi havia dos padrines batent-se com si estiguessin en plena Guerra dels Segadors. Les dos velletes vestides amb enagos i faldilles llargues fins als turmells, s’estomacaven arrossegant-se per terra amb una ferocitat fora de mida. Aquell dia, tot el poble va saber que cap de les dos portava calces.
Segons la Montse, ja que els humans som animals racionals li agradaria saber quina quantitat tenim d’animal i quina de racional. Segons ella, s’ho qüestiona des que, ben joveneta, anava al poble de la seva cosina i els diumenges al matí hi havia partit de futbol. La major part de les vegades, s’acabava en una batalla campal: els locals contra els forans i l’àrbitre fugint cames ajudeu-me. Qualsevol excusa era bona: una falta mal xiulada. Un gol no reconegut...
Aleshores, la Roser confessa que ella també va practicar això d’esbatussar-se fins a l’adolescència. La darrera vegada que va tenir una topada amb la seva millor amiga va ser un dia que les dos van anar a robar cireres. Ja tenien més de catorze anys. No recordava com va començar la disputa, però sí que sabia com va acabar: amb empentes, bufetades i estirades de cabells.
La Maite recorda una picabaralla que va veure a la sortida d’una discoteca. Dos nois que en duien més al cap que als peus no s’estalviaven les puntades de peu ni els cops de puny. Es barallaven per una noia mentre cridaven: –És meva!–. –Perquè ho diguis tu!–. Van acabar amb els llavis partits i un ull a la virulé.
La Carme pregunta si no recorden la brega que van tenir al col·legi, les de poble contra les de ciutat. Per a la Berta, la sort va ser que aleshores no hi havia mòbils i ningú no les va gravar. Si hagués passat avui dia, les xarxes socials haurien anat plenes d’imatges nostres i textos dient: “Gran escaramussa en un col·legi de monges de la ciutat. Un grup nombrós d’alumnes, amb una violència inusual, s’han arrencat la meitat dels cabells mentre s’empenyien les unes a les altres pels rascaculs del pati.”
L’Emi sentencia: “Gràcies a Déu! Vam créixer quan les baralles ni es gravaven ni es difonien.”
