El plànol i la monja arxivera del convent

El Col·legi d’Arquitectes de Catalunya va fer l’encàrrec a la nostra empresa Imatge 4 de la producció de l’Atles de les viles, ciutats i territoris de Lleida, coeditat amb el suport de la Diputació de Lleida, que va ser presentat l’any 2001. En aquest treball ens havíem d’encarregar del disseny general, la realització de les reproduccions fotogràfiques dels plànols d’arxius o altres organismes que donaven l’autorització per ser publicats i no enviaven document fotogràfic, l’escaneig de totes les imatges, la maquetació i el control d’impressió i acabat fins a l’entrega dels exemplars encomanats.

Del treball fotogràfic me n’encarregava jo, i generalment em desplaçava a l’arxiu on els plànols estaven custodiats. Aquest procés va donar alguna anècdota curiosa. En l’apartat de documents antics valuosos els protocols acostumen a ser força exigents. Com a exemple explicaré que quan vaig anar a l’Instituto Geográfico Nacional a Madrid, on tenien un plànol de Lleida molt important, va resultar tota una aventura poder fer la feina per aquelles qüestions de l’exceso de celo d’un funcionari que em volia fer tornar a Lleida sense fer la foto. Finalment va intervenir-hi un funcionari de més rang i sentit comú que va solucionar el problema i vaig poder tornar tot cofoi amb les meves plaques a casa, això sí, després de menjar unes mongetes pintes i una ració de cochinillo a Segòvia.

Però l’episodi pintoresc el vaig viure en el procés de reproducció d’un manuscrit. Va ser quan vaig anar a capturar el que podeu veure aquí publicat. He utilitzat l’adjectiu pintoresc, però diria que potser li escauria més la paraula entranyable.

El relat comença quan des de l’esmentat Col·legi em van posar en contacte amb l’arquitecte urbanista lleidatà Carles Llop, responsable de la concepció i coordinació de l’atles citat, ja que ell m’havia d’acompanyar fent de mitjancer al convent de Vallbona de les Monges perquè aquest plànol estava dipositat a l’arxiu del conegut edifici de l’Urgell, que és, segons la Viquipèdia, el cenobi cistercenc femení més important de Catalunya. Ja hi havia estat algun cop. El vaig fotografiar per encàrrec del Departament de Cultura de la Generalitat abans d’una restauració i, de molt jove, havíem anat en colla a escoltar les Vespres, totes dues coses en la dècada dels setanta.

El dia dels fets, un cop arribats es van fer les presentacions, primer amb la mare abadessa i després amb la monja encarregada de l’arxiu, que era la persona que m’havia de mostrar el plànol. Després d’això el Carles va marxar i ens vam posar a la feina amb la monja, de qui ara no recordo el nom. Sí que recordo que parlava castellà i li vaig preguntar d’on era. Em va dir que de Burgos i allò va ser un motiu d’optimisme per a mi, ja que els meus pares eren burgalesos. Li vaig dir això del paisanatge perquè normalment aplana molt el camí, sobretot a Catalunya, però malauradament (en principi) no va ser prou. Em va mostrar tota cofoia i plena d’orgull peces rellevants de l’arxiu, altres documents i algun llibre important, i quan va treure el plànol de pergamí il·luminat a mà perfectament conservat i enrotllat, només veure’l ja vaig intuir que no podria fer la foto allí. Un cop estirat, en veure les dimensions (255x68 cm) i la força adquirida pel fet d’haver estat enrotllat força temps, es van complir les meves sospites. Jo havia portat un equip bàsic de captura i il·luminació per si el lloc em permetia fer la feina, però donades les característiques físiques de la peça vaig tenir clar que no ho podria fer al convent.

El plànol, compost de tres pergamins adherits, tot i estar datat l’any 1580, en època de Renaixement, a parer meu té estil de document medieval, com si hagués estat il·luminat a tot color en algun Scriptorium tipus El nom de la rosa. Com a tema principal, sembla representar les finques del tram de riu que va de Ciutadilla a Sant Martí de Maldà, passant per Nalec. Té un aire naïf. En veure’l vaig quedar encisat, més que un plànol topogràfic situat a l’Urgell a la Vall del Corb sembla una recreació de paisatge pintada a mà fora d’època. A banda de les finques i la toponímia, mostra escenes i detalls de la vida quotidiana del moment. Però l’element que va absorbir la meva mirada com si fos un imant va ser la forca amb un penjat situada a la part mitjana del document, a dalt de tot.

Li vaig dir a la monja que per reproduir-lo amb garanties, tenint en compte tant la conservació de la peça com la qualitat del resultat, l’hauria de fotografiar al meu plató. Ella va reaccionar com un ressort i em va etzibar una mirada gens amistosa tot dient que el pergamí no podia abandonar l’arxiu de cap manera. D’entrada, vaig quedar perplex amb la seva afirmació categòrica.

Vaig intentar convèncer-la i no va haver-hi manera, es va tancar en banda. El plànol era una meravella, no era difícil entendre que era tant fràgil com valuós. Llavors, sabent que l’autoritat suprema del convent era la mare abadessa, a qui havia estat presentat anteriorment, li vaig proposar que ho podríem comentar amb ella i va acceptar, això sí, sense gaire alegria. Pel camí li vaig explicar que ja havia fotografiat altres documents importants, especialment el còdex medieval anomenat Llibre dels Usatges de la Paeria de Lleida, on va venir en persona l’arxivera municipal, escortada per la Guàrdia Urbana, estant present durant el transcurs del treball. Vaig afegir que no patís, que en aquest cas trobaríem el procediment més segur per fer la feina amb les màximes garanties possibles.

Al marge d’això, se’m va ocórrer fer-li una pregunta que mai m’ha fallat: vostè què preferiria, la foto feta aquí sense condicions amb qualitat defectuosa o bé fer-la en bones condicions tècniques i que quedés ben reproduïda al llibre? I vaig puntualitzar: no es farà un sol llibre, pensi que si se’n fessin mil, el vostre plànol sortiria reproduït malament mil vegades. Allò ja li va canviar els ànims. Vam arribar al despatx de la mare abadessa i ja tenia mitja feina feta. Li vam explicar l’atzucac que teníem. D’entrada, em va semblar una dona oberta i culta, sabia escoltar i parlava amb molta calma. Després em van informar, si la memòria no em falla, que també era la metgessa d’aquella zona.

En el transcurs de la conversa, després d’explicar-li quin era el problema, se’m va acudir una manera de desenvolupar el treball, en principi sense gaire fe: pujar a Vallbona amb el meu cotxe, recollir l’arxivera amb el plànol, anar al meu estudi a Lleida, fer la foto en bones condicions, sempre amb la presència de la monja, i en acabar, tornar-la a portar amb el valuós document sota el braç cap al convent. A l’abadessa li va semblar bé i així ho vam fer.

Sobretot, em queden en el pensament dues fases del recorregut fet amb la gelosa monja castellana encarregada de l’arxiu. La primera, que en principi, només pujar al cotxe, va adquirir un posat hieràtic, com de criatura a la qual el seu pare o mare li ha fet un encàrrec de molta responsabilitat i fa cara seriosa i concentrada en la tasca de custòdia en tot moment; va seure al seient del davant amb el pergamí a la falda sempre agafat amb les dues mans, la mirada al front sense dir res, tant d’anada com de tornada. I la segona, quan a l’estudi, un cop cedit el pergamí, la vaig convidar a seure en una cadira i no es va moure d’allí durant tot el procés, vigilant fil per randa la criatura amb molt d’interès fins a finalitzar la feina. Mentre li retornava el manuscrit em va comentar: ara entenc el perquè de les seves explicacions i no tinc cap dubte que, en vista d’això, la reproducció quedarà magnífica. Vam agafar un altre cop el cotxe i vam arribar a Vallbona sans i estalvis, monja, pergamí i jo.