Nocturnitat i fred a les comportes

pàgines culturals de segre

A la casa de planta baixa situada al final del carrer Pardinyes Baixes, adossada a un hort amb parres, una figuera, un traster, i com no, un galliner compartit amb unes famílies de conills en la seva gàbia, situada molt a prop de l’espai natural travessat pel Segre, que més endavant passaria a ser anomenat la Mitjana, la meva mare em va portar al món assistida per una llevadora i alguna veïna, totes elles possiblement envoltades d’una flaire humida de tardor. D’això aviat en farà set dècades i escaig. Allí hi vaig residir una quinzena d’anys abans d’anar a viure al carrer Bonaire de la capital. El canvi de feina del meu pare en va ser la causa.

En aquella època jo encara anava a peu a Lleida, cosa que feia gairebé cada dia. El canvi d’hàbits respecte als desplaçaments i als paisatges dels recorreguts habituals va ser estructural. Es va acabar el fet d’albirar tot passant la silueta de la Seu Vella des de la passarel·la de la Renfe i donar una ullada a les andanes de l’estació en un picat cinematogràfic recolzat a la barana de formigó. En aquella època, els autobusos encara no arribaven a Pardinyes i molts carrers encara no estaven pavimentats. Vivint al carrer Bonaire no calia ni autobús ni embrutar les sabates, entre altres coses.

D’entrada no em vaig adonar del gran canvi que va suposar la nova relació amb el medi que em va acollir. El fet de marxar de la vora de la Mitjana, del riu i sobretot de l’espai de les comportes va fer que tot plegat quedés a la rereguarda, com a oblidat, un lloc sobre el qual en realitat tinc amuntegats una munió de records, la majoria de gaudi i alguns, no gaires, molt durs. El primer que em ve al cap és que allí el meu pare em va ensenyar a nedar i em va salvar de morir ofegat en un episodi on vaig voler anar d’heroi intentant salvar un amic meu que vaig veure que s’afonava. En agafar-lo ens vam afonar els dos. El meu pare, atent, ens va allargar la vida agafant-nos d’una volada. Hi ha dos dies que em van marcar molt tristament en aquell indret. El primer és el dia que vaig veure com s’ofegava un altre amic meu. Va ser el dia que tots dos tot just havíem fet la primera comunió. Ens vam escapolir de les famílies i vam anar a les comportes. Ell de seguida es va tirar a l’aigua; jo no. Aquest cop no vaig poder fer res. El corrent del riu se’l va fer seu, mon pare no hi era i el meu amic va desaparèixer sota l’aigua. Va ser la primera mort viscuda de prop en la meva existència. El segon és el dia del primer abocament de residus de la paperera Impacsa de Balaguer. En el meu imaginari conservo la fotografia del paisatge dantesc del riu. L’escuma i els milers de peixos morts desplaçant-se aigües avall no ens deixaven veure una estora color brutícia, tot això adornat d’una pudor terrible. Aquestes són coses que no s’obliden.

Les comportes són el territori del barri més rellevant de la meva infantesa. Era un espai que t’oferia aventura per tots els costats i durant tot l’any. A més a més, et permetia una gran quantitat d’experiències més o menys atrevides: pescar amb canya carpes, llúcios, gaburros i crancs amb les mans; nedar fins a les dues parets de formigó mig afonades a l’aigua a la vora del mur, on ens enfilàvem i ens llançàvem de cap; fins i tot grimpar per les mateixes comportes abaixades, o pujar per la salmonera plena de peixos de tota mida que havien quedat captius en tallar el pas de l’aigua de la resclosa de cop. I paro, perquè això s’allargaria força.

En marxar a Lleida, aquest idil·li va morir. La desconnexió total amb el barri va ser un fet. No feia gaire que era soci del Centre Excursionista, però les meves aventures havien abraçat uns altres territoris. D’altra banda, l’aigua del riu era insalubre. Vaig entrar en el món màgic de la fotografia però, sense saber per què, no vaig anar a fer fotos allí en molt de temps. Recordo haver-hi anat un cop amb la càmera de gran format a fer unes imatges en blanc i negre quan vaig descobrir el Sistema de Zones, però allò va ser flor d’un dia. La feina publicitària sense atur em permetia fer moltes fotos, però totes d’encàrrec. Tanmateix, aquella dita de “no hay mal que por bien no venga” va produir el miracle. El fet de tancar la nostra empresa a causa de l’atzucac de la crisi del 2008 em va permetre, gràcies a les xarxes i els concursos, fer fotografia des d’una total llibertat expressiva. Algun cop tot passant de nit a prop del monument dedicat a la gestió de l’aigua parava el cotxe i baixava a mirar-lo. L’atracció era absoluta i em deia a mi mateix: Xenxo, algun dia t’hi hauràs d’enfrontar; algun dia hauràs de baixar i clavar les sabates i el trespeus al fang, i ho saps.

El 3 de desembre de 2013, data de la foto, es va complir la profecia. Vaig fer una sèrie de captures nocturnes, no només de les comportes. De fet, vaig recórrer la canalització de nit capturant imatges vàries, tals com el pont del ferrocarril, el pont vell, gent corrent..., totes elles carregades de melangia i agraïment.

Malauradament, no vaig arribar a poder capturar-hi llocs molt importants per a mi que ja no existeixen, com la font de Sant Jeroni, el bar Mauri o també anomenat de la Punyalada, el serraller que ferrava cavalls molt a prop de l’esmentat bar, la fàbrica del gas, Classificació i, en ella, especialment La Lamparería, el responsable de la qual era el senyor Urbano Pernía (burgalès i paisà dels meus pares), on jo anava en escapolir-me en l’estona d’esbarjo de l’escola per veure com acaronava el llautó amb un amor paternal als fanals, fins a deixar-los en perfecte estat de revista i tornar-los a penjar en els vagons o les màquines de vapor. Diria que aquest últim record, per raons diverses, és un dels més rellevants.