Recordant el meu amic fiscal Eduardo Piedrabuena

El recordo encara assegut a una taula plena de llibres a la Comissaria de la Policia Nacional mentre preparava les oposicions a Fiscal. Li he seguit tota la carrera Fiscal, tant la més dura com la més tolerant. Al començament me’l mirava amb la recança dels veïns d’aquest país envers els policies que exercien de vencedors sobre nosaltres, i a poc a poc vaig anar descobrint que darrere de la carcassa de fatxa foraster hi havia un gran cor. I no sols l’obria als seus camarades fiscals sinó a advocats de tres al quart com un servidor.

En l’etapa “tova” ell em va acceptar una temptativa en un delicte de salut pública, o em va admetre una condicional per una suspensió d’un any, coses totes dues insòlites en el món del dret, jo no hi entenc prou com per dir que eren solucions fora de la legalitat.

Com tots els que el vam tractar tenim algun dibuix fet durant un interrogatori. Era un amant de l’art i me’l vaig comprar en una subhasta de quadres de pintura.

No va poder salvar el germà que li va manllevar la medul·la per ajudar-lo en una leucèmia, i recordaré tota la vida com al tanatori amb el cos present del seu fill em cantava orgullós les gestes del seu fill, com a un gran negociador al servei de l’alcalde Trias amb resultats de crak en un conflicte d’uns ockupes ideològics a qui la policia no podia fer fora, i el noi ho va resoldre i tot seguit se’n va anar a prendre copes amb ells.

M’ho explicava caient-li la baba al mateix tanatori. Aquell no era el policia dur, impassible i feixista que m’havia pensat que era.

També el recordaré quan em contava alguna anècdota del seu sogre, un lleidatà conegudíssim, el “panxeta”, un pastor a qui confiàvem tots els lleidatans la solució de les nostres contraccions.

Per la meva part ja feia molt de temps que havia vist de prop el seu tarannà, i em sento orgullós d’haver-lo conegut. No li vaig dir mai, però el sentia com un amic. I tots el trobarem a faltar.