Església i país

Som a tocar de la visita del papa Lleó XIV a Catalunya, per l’acabament de la torre de Jesús de la Sagrada Família, la culminació d’una intuïció prodigiosa d’Antoni Gaudí. El vincle entre l’Església i la nostra cultura és fonamental i persistent al llarg dels segles. N’hi ha prou de recordar les esglésies romàniques i gòtiques, Ramon Llull o el Llibre vermell de Montserrat com a exemples medievals. Però ara vull posar en relleu dos homenots d’Església nascuts a Moià que són autors d’una obra escrita de primeríssim nivell. Em refereixo a Josep Ruaix i Vinyet i Carles Riera. Són moltes les persones que han après a escriure en català gràcies a les utilíssimes publicacions de mossèn Ruaix sobre temes lingüístics, però, a més, ens trobem davant d’un poeta notable, que ha vist editada fa poc la seva Poesia completa (1957-2023) i una altra edició recopilatòria, Entorn de llibres (pròlegs, ressenyes, presentacions). Doncs bé, acaba d’aparèixer una nova magnífica compilació: Prosa completa (1955-2025), on s’apleguen textos excel·lents inclosos en publicacions diverses i on, a més dels seus esplèndids apunts de memòria personal, constatem la seva oposició a la pena de mort durant el franquisme, el seu compromís amb Catalunya, el diàleg i els valors, al costat d’observacions toponímiques i d’evocacions de lingüistes com Joan Solà o Joan Coromines. Carles Riera, filòleg i llicenciat en farmàcia, és autor d’una obra lingüística i literària d’una importància indiscutible i ha publicat darrerament El dia es lleva, la tarda es colga, on trobem poemes d’una espiritualitat intensa, però també paisatgístics i contemplatius, al costat d’altres més definits pel calendari festiu (Nadal, Reis d’Orient, caramelles...) o amb un propòsit proper al joc formal i conceptual (Lírica gramatical, Vides paral·leles o Parelles lingüístiques). Vull destacar, però, per la seva bellesa i la seva altíssima qualitat les dues primeres parts del volum, que li donen el títol. Hi podem llegir versos com: “El serení, suau, el pla pentina,/ s’enduu la por de l’ànima, la fosca,/ i amb un tendre fresseig empeny el dia/ que s’alça, badallant, de grat per força.// Polsim de llum, pel camí ral respira,/ quan, deixondit, se’n va cap a l’escola/ a aprendre a llegir l’alè de vida/ de cada instant manyac, de l’hora dolça”.