El meu Enric Marco

Vaig conèixer i tractar Enric Marco a finals dels anys 80 i la primera meitat dels anys 90. Ell era dirigent, no gaire capdavanter ni públic, de la FAPAC (Federació d’Associacions de Pares d’Alumnes de Catalunya), bàsicament implantada als instituts, i jo vaig ser en aquell període consecutivament Cap de Gabinet del Conseller d’Ensenyament i Secretari General del Departament.

Ens vèiem amb una certa assiduïtat perquè sempre hi ha temes delicats a tractar en l’àmbit educatiu. Diria que mai vàrem sentir simpatia mútua, perquè fidel als seus principis d’esquerra considerava que els que estàvem en aquells moments dirigint el Departament, “convergents de la punyeta”, usurpàvem els despatxos als que legítimament els havien d’ocupar.

Enric Marco, a més, venia aureolat per manifestar que era supervivent de l’horror nazi al camp de concentració de Flossenbürg. I això, personalment, m’impressionava molt perquè era l’únic supervivent que coneixia, i perquè res no feia dubtar que fos completament cert.

Ara s’han fet vuitanta anys de l’alliberament dels camps de concentració i extermini nazis. I cal que recordem aquest capítol tan sinistre de la història humana per tal que no caigui en l’oblit, perquè no es repeteixi, i perquè ens agafi a tots més preparats políticament i socialment.

Fa vint anys, quan en feia seixanta de l’alliberament, el 2005, el president Rodríguez Zapatero fou el primer que va assistir a un acte de commemoració, i Enric Marco, que s’afirmava com el darrer supervivent espanyol viu del camp de Flossenbürg i alhora President de l’Amical de Mauthausen, tenia previst pronunciar un discurs davant de representants d’associacions de supervivents de tota Europa.

Però, poques hores abans, va haver de fer veure que es trobava malament i fou obligat a abandonar els actes i a tornar a casa. Pocs dies després, Enric Marco va convocar una roda de premsa a Barcelona en què va anunciar que dimitia com a President de l’Amical, i va haver de confessar que mai no havia estat tancat ni al camp de Flossenbürg ni a cap altre. És a dir, ras i curt, que era un impostor. Perquè el certificat d’haver estat internat no va arribar mai, malgrat que ho va intentar de totes les maneres, perquè era senzillament impossible.

Aquella trama de mentides, dilemes ètics i deliris narcisistes que va esclatar a la llum del dia va fer trontollar els mitjans de comunicació i la societat sencera. Gràcies a l’historiador Benito Bermejo fou possible desenredar i exposar el fals relat d’Enric Marco. Aquesta és la intriga que hom pot visionar al film Marco, estrenat l’any 2024, dirigit per Aitor Arregi i Joan Garaño, i que compta amb un superb Eduard Fernández en el paper d’Enric Marco. El film, com la història real, posa els ciutadans davant el conflicte, davant la dualitat que plasma la figura de l’impostor.

I torna altre cop una pregunta que ve del fons de la Història i està sempre present: el fi justifica els mitjans? El protagonista Marco defensa que les seves intencions eren bones, i que emprava la seva “veritat” per a explicar a joves i grans uns relats sobre els horrors del nazisme, que escenificava de manera colpidora i, al seu criteri, de la manera més eficaç per a trametre el missatge, i apuntalar les consciències contra l’horror. El paper i les seves bones intencions se’ls va autocreure tant que el va defensar fins a l’any 2022, quan va morir amb cent un anys, en l’oblit més absolut, i sense que ningú es cregués ja els seus autoconvenciments.

Marco volia ser sempre el centre d’interès i de compassió, tenia fam d’atenció mediàtica, i feia servir els seus dots d’orador per a decorar les seves històries segons li convingués. Però en realitat era un home trist, que va anar bastint la seva personalitat al voltant de mentides, falsedats i mitges veritats que, en ser descobertes, el van deixar nu, buit i presoner de les seves invencions, atrapat en una espiral d’engany de la qual ja no en va poder ni voler sortir. I tot plegat era patològic, perquè si era capaç d’inventar-se un passat als camps d’extermini, també podia inventar-se que havia conegut Bonaventura Durruti per aconseguir algun càrrec a la CNT ressuscitada, i fins perseguir el professor Bermejo perquè escrivís un llibre amb la “seva” veritat. Inassequible al desànim, malgrat tot, malgrat els fets i les proves.

No el vaig veure mai més des de l’any 1995, abans que se sabés la veritat. Conèixer-la em va fer mal, em va sorprendre, però no vaig tenir mai ganes de tornar-lo a veure. M’havia enganyat, ens havia enganyat a tots, en coses que per a mi són disruptives. No es pot jugar, ni amb bones intencions, amb el dolor i l’horror patit per tercers.