Sant Jordi

Atès que el laïcisme, el secularisme, l’ateisme, el pragmatisme, el materialisme cultural i econòmic, el determinisme tecnològic, el mercantilisme i la impostura ja són consubstancials a la manera d’entendre el món i del comportament de la gran majoria dels convivents, és a dir, donat que constitueixen la superestructura ideològica de la nostra estressant condició de ciutadania i d’humana postmoderna, no deixa de ser curiós, per paradoxal i àdhuc surrealista, que fem coincidir (per bé que la iniciativa de la concurrència ja tingué lloc l’any 1931) la festivitat religiosa de Sant Jordi, patró de Catalunya i, entre altres, d’Anglaterra, Portugal, Geòrgia, Bulgària o Etiòpia (com de corprenedora la veneració del sant entre els coptes egipcis!), amb la festa del llibre (i de la rosa), el 23 d’abril, en record de la mort de Cervantes i de Shakespeare. Tan surrealista com els devots agnòstics de la verge del Rocío, els costaleros i les entusiastes i espontànies cantaores. I tan contradictori com la creu, amb Jesús crucificat en relleu que llueixen al coll molts dels sicaris i mafiosos més cruels del món. La relació entre el sagrat i el profà és un dels temes més recurrents de la història de la cultura, tal com els mites de la Bella i la Bèstia o entre Galatea i Polifem. En el fons, la parella de ball de Tòtem i Tabú són a la rel de la conformació de la consciència de l’homo sapiens.

Benvinguda una i mil vegades la confluència entre sant Jordi, la literatura i les flors. Benvinguda la resurrecció primaveral! La ritualització del profà, la seua simbolització, la seua solemnització i la seua sacralització, impregnen tots els actes que es pretenen importants de la vida quotidiana. ¿No té alguna cosa de ritual quasi religiós l’acte de la signatura del llibres? O la veneració que els fans senten pel seu cantant, per la seua escriptora de referència o il·lustradora? Ja fa temps que els catalans no matem dracs ni que els dracs es cruspeixin donzelles. El nostre drac es diu Marraco i els nens que s’empassa per la boca els expulsa per la cua fets unes persones més maques i més responsables. Sant Jordi ja té prou feina a amansir els més de dos-cents dracs que hi ha per tot Catalunya i evitar que el foc que expulsen per la seua boca no ens exasperi més del que molts de nosaltres estem davant tant milhomes i de tanta ruqueria.