L’independentisme polític

Segurament, en política, aquell model de les majories absolutes serà irrepetible durant molt de temps. I és que cada vegada hi ha un nombre més elevat i creixent de votants que fa ús de la transversalitat. Ciutadans oberts a canviar el seu vot en funció de les propostes i de les circumstàncies de l’oferta que no se senten vinculats per cap lleialtat de sigles. ¿I si fos aquesta franja, jove i potser no tant, la que fa guanyar eleccions, la que viatja d’un partit a l’altre i que provoca, doncs, canvis de majories i de governs? Hi ha raons diverses d’aquesta actitud com el fet de creure que potser no hi ha cap organització política mereixedora d’una fidelitat per sempre, i és que un s’ha de ser fidel a si mateix per ser fidel a l’altre. I una altra de les raons és el sentit crític, perquè potser una creença compartida és un judici que no jutja. Escriu Josep Ramoneda que “en el pas del jo al nosaltres es perden moltes lliures de pensament crític”. Per això en la veu col·lectiva que va repetint, per exemple, que “als catalans ens sembla que...” el dogmatisme pren molta força en detriment d’aquest pensament crític. Si convenim que “pensar és acceptar que els pre-judicis, entesos com indicis o opinions preconcebudes, no poden ser compartits en tant que prejudicis”, potser és cert llavors que aquest principi és el que distingeix el pensament de la creença, sigui laica o sigui religiosa. I, és clar, si el pensament i les raons i criteris que se’n deriven són individuals, el prejudici compartit és el que determina la pertinença de grup, que vol dir que qui no compateix els prejudicis establerts en queda exclòs. La cultura política, talment la cultura religiosa. ¿I si fos aquest automatisme de pertinença al grup el que anés substituint la ideologia dels partits, cada vegada més desdibuixada? Podria ser. I d’aquí potser l’escepticisme davant les actituds polítiques de l’independentisme amb representació parlamentària a Madrid respecte, sobretot, els suports de legislatura. És només de nosaltres de qui depèn, i ens ho hem de fer valer, que el govern d’Espanya hagi d’avançar eleccions o esgoti legislatura. En reprendre curs veurem si Catalunya se serveix d’una sola veu davant l’hegemonia d’Espanya o si realment és que no tenim remei.