Muriel Casals i Òmnium

J.V. Foix deia, estrafent-ne els versos, que ésser i traspàs fan un, que tot muda i tot roman, i que tots hi serem al Port amb la desconeguda. I els reporto perquè aquest mes ha fet deu anys del traspàs de Muriel Casals, coneguda sobretot com a presidenta d’Òmnium Cultural a partir del març del 2010, d’aquell Òmnium amb recorregut cap a la consulta sobre la independència de Catalunya el 9N del 2014 i amb trànsit cap al 2017, el primer d’octubre del qual ja no va poder viure. De la presidenta Muriel Casals diria, mirat amb ulls de sòcia de l’entitat, que va deixar una institució que pesa molt en la vida cultural del país i que va aconseguir que els partits polítics, respecte el trinomi llengua, cultura i país, en comptes de pensar què fan dir a Òmnium, escoltin què els diu Òmnium, i els dos presidents que l’han seguida ho han mantingut amb escreix. Muriel Casals va dissenyar una entitat generadora d’idees per a la política i no pas una plataforma perquè la política se’n servís com a altaveu de les seves, d’idees. Quan es funda l’any 1961, Òmnium Cultural fomenta la cultura en general i la catalana en particular, i, llavors com ara, tant aquells anys seixanta com tot el que portem del segle XXI, si bé les onades migratòries són diferents, és innegable que Muriel Casals i el seu Òmnium van viure com nous catalans s’incorporaven a la nostra societat i a la cultura, i ella explicava que havíem d’entendre la immigració com una qüestió clau en la revaloració de la nostra cultura. Deia, en una conversa al setmanari El Temps amb Gemma Aguilera, que continuarem existint com a país diferenciat només si som capaços d’aconseguir que els immigrants que arriben s’incorporin en català. Que si trien l’espanyol per incorporar-se a la nostra societat –i això no vol dir només lingüísticament sinó de mentalitat–, d’aquí a uns quants anys Catalunya ja no sortirà al mapa. Això és cultura, evidentment, però també és política. “Jo vull –deia– que el món sigui més variat, que no deixi de tenir aquesta pinzellada especial que és Catalunya”. Ella, que era d’una generació que va lluitar per tenir partits polítics i que reconeixia que en democràcia cal un gran respecte per les formacions polítiques, va aconseguir respecte mutu entre la política i Òmnium. Un llegat que es manté.