Conflicte polític

La polèmica està servida. I tothom hi diu la seva. Però el nostre mal ve de lluny i és un problema polític. Si aquest nostre país viu una triple oficialitat lingüística vol dir que vivim un conflicte lingüístic i un conflicte lingüístic és, en totes les cultures, conseqüència d’un conflicte polític. D’un conflicte polític que emana de l’article 3.1 de la Constitució espanyola i que les formacions polítiques d’obediència catalana no posen damunt la taula ni per negociar el suport a la investidura de Pedro Sánchez, còmplice necessari, el PSOE, per a l’aplicació d’aquell 155, quan presenta moció de censura a Mariano Rajoy. No ho van fer llavors ni ho fan ara, quan l’independentisme català se sap necessari perquè el PSOE pugui governar. ¿Per què no ho fa l’independentisme de negociar aquest suport amb la modificació de l’article que tracta “les altres llengües de l’Estat” que no són l’espanyol? A Catalunya, com a Alemanya l’alemany, la llengua “per defecte”, tal i com reconeix l’Acadèmia, des de l’IEC a les Universitats, és la catalana. I, doncs, la llengua a prioritzar ha de ser la del país. I com? Doncs de manera preferent respecte les altres que, mentre formem part de l’Estat, hi són llengües d’ús. I és amb aquesta nostra, de llengua, amb què aquesta hipotètica Catalunya independent s’hauria d’identificar a tots els efectes; sense detriment que, a conveniència, tothom se servís de tantes altres llengües com calgués. Ara bé, de preferent, només una. Diu molt encertadament un editorial d’Els Marges que “delegar en una pomposa declaració d’oficialitat única el rang de la llengua del país no és sols fornir de munició l’enemic, tot actuant reductivament com ell, és ignorar –ja ho advertia Horaci– que de res no serveixen les lleis sense un canvi de costums”. Perquè és cert, tal i com es qüestiona aquest editorial, que “¿quants d’aquests que ara es proclamen compulsivament independentistes s’esforcen a ser independents tout court? ¿I molts dels qui en reclamen l’oficialitat no practiquen en el dia a dia el bilingüisme passiu?” No és només a cop de llei ni de decret que la salvem, la llengua. Que sigui viva depèn de l’ús social dels parlants, amb ferma consciència i amb exigent competència. I sense complicitats amb qui no se’n serveixi. Sigui qui sigui.