El paisatge polític
Aquesta setmana ha fet dotze anys de la consulta del 9N. En diem sort o en diem desgràcia segons el benefici o el perjudici que n’experimentem. Després vindria el primer d’octubre, emmarcat en la que devia ser la setmana més dura del president de la Generalitat, i no pas per la celebració del referèndum, sinó per l’actuació d’un Estat que es protegia, a l’avançada, assetjant judicialment alcaldes que feien el que faran el dia 29 d’aquest mes. Aquella va acabar essent una setmana que no oblidarem per raó d’un Estat que perseguia i obligava a identificar-se ciutadans que enganxaven cartells no pas en espais patrimonials, sinó als balcons de casa seva. Va ser una setmana de tensió continguda per l’actuació d’un Estat que intervenia paperetes i investigava pàgines web. Devia ser la setmana més difícil del president al capdavant del govern de la Generalitat també per raó d’un Ministeri Fiscal que ordenava als Mossos investigar els responsables dels col·legis electorals; i també perquè la maquinària de l’Estat era la responsable d’un atac greu i frontal contra la llibertat d’expressió i d’informació. Aquelles accions i aquelles actituds del govern del PP respecte Catalunya eren de renúncia de la política, practicada, això sí, amb aires de censor. I, és clar, aquell 2017, quan es commemoraven els 500 anys de la Reforma de Luter, no oblidéssim pas que en un país contrareformista com és Espanya llavors i ara tot aquell que gosa qüestionar el veredicte d’un Inquisidor és tingut per heretge. Per això els sembla que calia i que podien anar a por ellos. Aquesta renúncia a la política i aquesta voluntat de l’autoritat espanyola de renunciar, en compliment del seu deure, a voler saber què passa a Catalunya del 2010 ençà, els porta a no voler admetre que cal tenir sentit del que és sagrat per cometre sacrilegi i que cal creure en el culte per poder-lo profanar. L’Espanya hereva del franquisme no ha acceptat que la democràcia ni és un absolut ni és un projecte de futur, és un mètode de convivència civilitzada destacava Octavio Paz. Aquell diumenge 1 d’octubre hi va haver urnes, paperetes i votants. I agressions. Després, repressió, presó i exili. De llavors ençà, què hi fan els independentistes a les cambres espanyoles? Ja no en queda res, d’aquell independentisme?
