Fills d’ànima

En sard els diuen “Fill’e anima”, però en terminologia moderna diríem que són fills adoptats a la manera de l’”afillament” practicat a Catalunya des de temps immemorials fins ben entrat el segle XX. Els afillaments es donaven, a Sardenya i també a Catalunya, perquè es trobaven una família rica en fills, però en res més, i una altra que tenia possibles, però no tenia fills. De vegades les famílies tenien relacions més o menys llunyanes de parentiu i de vegades no en tenien cap. El que era comú a totes elles és que hi havia una dona amb molts fills i una altra d’estèril, cosa que donava l’oportunitat, a aquests nens i nenes adoptats per aquest procediment, de néixer dues vegades. El primer cop, quan eren duts al món, i l’altre quan, tenint de vegades dos o tres anys, eren afillats per la seva segona mare. El mateix passava, és clar, amb els nens exposats o abandonats a les esglésies, i amb els nens orfes de tota mena, que eren adoptats “per amor de Déu”, com es deia a la Catalunya medieval. En el cas mencionat primer, l’afillament no implicava pèrdua de contacte amb la família original, i el nen o nena sabia que tenia una mare natural i hi tenia relació. Acabo de llegir una novel·la escrita per una d’aquestes Fill’e anima, una escriptora sarda de nom Michela Murgia qui, a través de personatge interposat, hi reconstrueix part de la seva infància. La novel·la es titula, en sard: Accabadora. Explica la història d’una nena afillada per una modista que, alhora, és l’acabadora de l’indret. Això ve a tomb del fet que a Sardenya, sota els coixins dels moribunds, els familiars acostumen a posar-hi un jou de fusta en miniatura per tal que tinguin una bona mort. El costum es remunta a l’existència de les acabadores, dones que a les petites comunitats rurals ajudaven a morir els agonitzants que patien, i només a demanda explícita d’ells mateixos i de les seves famílies. El jou (com el que usaven les mules i els bous per estirar de l’arada o del carro) s’explica perquè l’acabadora en col·locava un –a totes les cases en tenien– sota la nuca del moribund després de consolar-lo i acomiadar-se’n i, amb una breu flexió sobre les cervicals, l’acabava. Era una bona mort administrada en comunitat: un acte de pietat, doncs, i no pas un crim.