Desamigar

Les noves tecnologies faciliten la feina de fer coneixences noves, a les quals, alguns, anomenen amics, precipitadament i ingènua. També facilita fer “relacions” en general o de reprendre aquelles que l’atzar o la distància havia condemnat a l’oblit, com quan perdem el contacte amb els amics de la infància o amb els companys d’estudis. Posem per cas que fa una setmana vaig tenir un feliç dinar a Cambrils de mar amb excompanys d’estudis la majoria dels quals no havia vist en gairebé cinquanta anys, reunió que va ser possible gràcies a les xarxes socials que faciliten la localització i als xats que refan lligams.

Però de la mateixa manera que “fem amics” amb un clic del teclat, també ens en podem desprendre amb la mateixa facilitat. Podem deixar de respondre’ls els whatsapps, bloquejar-los al Facebook o a l’Instagram, impedir que ens arribin correus amb determinats remitents o requalificar les seves trucades amb l’epítet de “trucada brossa” i denunciar-les per tal de no tornar-ne a rebre cap més.

Els anglesos, que en l’art de batejar les noves formes d’interacció social, són uns artistes, anomenen “ghosting” al comú denominador de les “desaparicions”, més que no pas “acomiadaments a la francesa” que són cada cop més comuns. Val a dir que “ghosting” ve de “ghost”, fantasma o esperit que s’apareix, en anglès. Bé, en aquest cas seria que desapareix, que talla el contacte sense raó aparent –no hi ha baralla ni conflicte previ–, sense avisar ni donar cap explicació.

No hi ha pitjor menyspreu que no fer estima, fa la dita, o qui ignora, menysprea. La frase s’aplicava a les relacions d’abans, quan l’única opció era la indiferència, fingida o no, en un context de relativa estabilitat i solidesa. Ara és tot una mica més complex i ple de matisos, tants com la varietat de relacions que s’estableixen en un context líquid, que alguns ja anomenen “gasós” perquè hem estiregassat tant les relacions que, com cadenes de paper, no sostenen ni el seu propi pes.

Per acabar i, a mena de contrast, em plau citar Proust, que va dir que “el silenci de la persona que s’estima” és “més cruel que el silenci de les presons”, frase que parla tant de la necessitat universal d’afecte com de l’enyor per la sobtada absència de l’amic/amiga que se’n va.