Davant de la llei
Un ciutadà es presenta davant la Llei a defensar la seva causa, però un guàrdia d’aspecte terrible li diu que de moment no pot entrar, tot i que la porta que guarda està oberta i que ell no barra el pas. El ciutadà fins i tot pot veure alguna cosa del que hi ha dins. El guàrdia li diu que, si tant ho desitja, pot intentar entrar, tot i la seva prohibició, però, el ciutadà no s’atreveix a avançar; espera i espera, i mor esperant. A l’hora de la mort, li pregunta al guàrdia: “Si tothom busca la Llei, per què era jo l’únic que esperava?”, I el guàrdia li respon: “Perquè aquesta porta estava feta només per a tu. Ara la tancaré”.
Aquest conte, que he abreujat per a l’ocasió, va ser publicat per Franz Kafka l’any 1915 a la revista Selbstwehr (de l’alemany: En defensa pròpia) i després incorporat al capítol IX de El procés (1925). Em fascina alhora que m’enquimera el missatge. Què representa el ciutadà que busca la Llei? És evident que pot ser vostè mateix, volgut lector, o qualsevol. Però també pot representar un col·lectiu “identificable” com Catalunya. I la Llei, què o qui és? El sistema legal en el seu conjunt? La caspa judicial espanyola? La sagrada Constitució? Els Drets Humans Universals que tothom pregona però no ha vist mai exercits plenament? Qui és o què representa el guàrdia? Pot ser una metàfora de la burocràcia, del “vuelva usted mañana” peninsular, però també pot ser l’estigma d’una política de vol gallinaci, conservadora i incapaç. I què me’n diu del context? Un individu o col·lectiu davant la possibilitat d’obtenir justícia, una justícia lenta, que es fa esperar, que mai no arriba si no és per suggerir que el seu adveniment no serà mai possible si hom es limita a esperar.
Per què el ciutadà no avança i travessa la porta? El guàrdia no amenaça, només prohibeix; l’amenaça sembla implícita en la seva ominosa presència i perquè cap prohibició no val res si no hi ha càstig per a qui la transgredeix. Però tot això ho imagina i ho tem el ciutadà i, mentre imagina i tem, espera. El desllorigador es dona al final del conte, però ja el sabíem des del començament: la porta estava sempre oberta, només calia entrar decididament. El problema no era la porta ni el guàrdia, sinó el ciutadà mateix, que duia el pany a la ment.
