Justícia crepuscular
Fa quaranta anys que Pedro Pacheco va dir: “La justicia es un cachondeo”, aixecant força polèmica. Era el primer cop que un alcalde –ell ho era de Jerez de la Frontera– deia públicament que el sistema judicial beneficiava els més rics i poderosos. Després encara va afegir que hi havia connivència entre aquests i els seus advocats d’una banda i determinats jutges de l’altra. Segurament que vostè, lector, ho recorda: una decisió judicial havia suspès l’ordre municipal de derruir un xalet que Bertín Osborne havia construït sense llicència. Fou un bon exemple de la metàfora inventada per Anacarsis (VI aC), un príncep escita segons la qual les lleis són com xarxes d’aranya, prou fortes per caçar mosques però incapaces de retenir rat-penats. L’anècdota l’explica Plutarc a la seva vida de Soló.
El cas és que la Justícia, que encara continuen representant com una dona amb els ulls tapats que amb una mà sosté una balança i una espasa amb l’altra, és la dona menys desitjada del món. Alguns diuen, amb un punt de cinisme, que no cal fer gens de cas del que és just perquè la justícia no és un bé en si mateix. Aquests sostenen que el major bé és fer el que ens dona la gana (això pot incloure robar, mentir, matar...) i no patir cap conseqüència; alhora diuen que el major mal és patir injustícies i no poder defensar-nos. Convido el lector, mentrestant, a anar posant context i protagonistes del que dic. ¿Com es va arribar, doncs, a dir que la justícia era un bé? La resposta és que en un context en què tothom comet i alhora pot patir injustícies, hom s’adona que és molt pitjor patir-les que no millor cometre-les, i per això es va acordar aquest trist intermedi que anomenem Justícia i escrivim amb majúscules per donar-li relleu. Que ningú no creu en la Justícia, ni tan sols els que tenen el deure d’impartir-la i, per tant, l’obligació d’impedir que uns cometin i altres pateixin injustícies es veu clarament pel fet que, ells mateixos, quan se saben impunes, això és, quan saben que no seran perseguits, ni jutjats, ni empresonats, cometen les pitjors injustícies. Si són jutges, prevariquen, si són polítics, es corrompen, i així successivament. Val la pena, encara, captenir-se justament? Val la pena, encara, defensar que la justícia és un bé?
