Gent d’ordre
Qui és la “gent d’ordre”? A España ja ho sabem: justament tots els que, en el seu moment, van fer costat al Borbó, Armada, Milans del Bosch, Tejero i companyia en el seu reaccionari cop d’estat. Dic reaccionari perquè la seva acció va ser literalment una reacció que anava contra els petits canvis que s’havien produït en la per ells anomenada “Unidad de Destino en lo Universal”. Quina ironia, la il·lusió d’una España que s’havia de defensar del desordre de les autonomies, de l’aldarull de la naixent llibertat d’expressió i de la funesta legalització dels partits polítics contra els quals havia lluitat el 36 amb el mateix programa: restablir l’ordre públic (en deien barbàrie en forma de criminalitat, anarquia i violència al carrer), defensar la unitat de la pàtria, palesar la il·legitimitat del govern, primar els valors tradicionals... Ja veuen, fa no fa els motius dels colpistes del 81 reviscolats i enriquits avui per la dreta extrema i l’extrema dreta del país.
La “gent d’ordre” parla molt de la llei, de fet, la tenen sempre a la boca, l’esgrimeixen contra aquells que la critiquen: els “revolucionaris” que la volen modificar per ampliar drets. I aquesta és una constant de la “gent d’ordre”: sempre identifica els que provoquen el desordre. És el nosaltres contra ells. Ells són els negres als EUA, identificats sempre com a amenaça potencial contra l’ordre públic. Hi han afegit, com aquí, els llatins, els immigrants i, en general, qui no parla anglès amb prou fluïdesa i que té un color bru de pell i cabell. Aquesta identificació dels “altres” com a delinqüents té el doble efecte de provocar que pensem que els polítics que ho fan són o pretenen ser, per tant, els nostres “protectors”. Déu mon guard que, per la nostra estupidesa, pels nostres prejudicis i per la nostra credulitat, tornin a manar, car la pau que volen portar és la de l’absència de conflicte que deriva de la submissió, i el seu ordre el sotmetiment a les seves ordres.
En qualsevol cas, l’ordre de la “gent d’ordre” és un ordre que no neix de la deliberació col·lectiva, no s’orienta al bé comú ni accepta cap mena de conflicte social. El seu ordre vol silenci, com el que denuncia la cançó de Raimon, recorden: “Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg...”
