Infiltracions amb goteres

Diuen que una oreneta no fa estiu, ni un sol dia de calor. Així tampoc no podem dir que una persona és honorable un sol dia o una estoneta. Allò que és i allò que som és el resultat de la duració o de l’exercici previ. En efecte, esdevenim paletes construint cases i citaristes tocant la cítara. De la mateixa manera practicant la justícia ens fem justos i exercint la temprança arribem a ser continents i mesurats.

La consellera Parlon ha dit que la infiltració policial (diguem-ne espionatge) en una assemblea de docents de zona ha estat un error, i que aquest error és producte d’una sèrie d’“inèrcies que ara es trencaran a fi de protegir el cos policial de debats que no es mereixen”. Celebro que la consellera d’Interior, com abans la d’Educació, que ara es mostra disposada a avortar, si escau, el pla pilot EDUSEG (mossos vetllant la disciplina als centres) hagin canviat d’opinió. Em sap greu, però, que tant l’una com l’altra només encertin quan rectifiquen.

En el fons, el que més em preocupa és el concepte, i la realitat, de la dita “inèrcia”. És el concepte angular de la mecànica clàssica i es refereix a la resistència que oposa la matèria a modificar el seu estat de repòs o moviment. El terme prové del llatí in- (no) i ars (art, habilitat). Originalment significava “immobilitat”, “peresa” o “inactivitat”, però en el context de la física significa “resistència al canvi d’estat”, tant si és la immobilitat com el moviment. Si li ve de gust, llegeixi els Principia (1687) de Newton.

Amb un petit salt metafòric parlem d’inèrcia mental, o tendència a mantenir els mateixos patrons de pensament, creences i prejudicis sense qüestionar-los. En deriva, és clar, la inèrcia conductual, o impossibilitat de canviar les rutines (policials, polítiques... antidemocràtiques); la inèrcia corporativa, o resistència al canvi de les institucions a modificar la seva estructura i finalitats; la inèrcia institucional o lentitud de les lleis o administracions per adaptar-se a les demandes i drets de la societat civil (els docents i metges, posem per cas)... En conclusió, tant com l’excel·lència no és pas un acte, sinó el resultat final d’un hàbit, el vici, en aquest cas la tirania, també ho és de la pràctica “inercial” d’accions antidemocràtiques.