Eutanàsia lèxica
A la més famosa novel·la de Cervantes, hom es refereix a l’“ingenioso Hidalgo” com un home vell de cinquanta anys, i al llarg del llibre se’l presenta manta vegada com un vell carcamal a qui l’edat i les lectures han consumit el cervell. Fiodor Pavlovich Karàmazov, a la novel·la de Dostoievski, és també descrit com un home vell de cinquanta-cinc anys. Podria esmentar molts altres exemples de com la literatura, aquest mirall que es passeja al llarg d’un camí, reflecteix tant la consideració social que els vells han merescut com la idea que la societat s’ha fet sobre la pròpia vellesa i l’edat a partir de la qual hom mereix el qualificatiu de “vell” o “vella”. Dono per fet que tot plegat té molta relació amb l’esperança de vida que les persones tenen i, naturalment, amb la seva salut i vigoria. Coses, ambdues, que han augmentat molt al llarg del darrer segle. Recordo que durant la meva infància al poble jo tractava de “vós” totes les persones de més de cinquanta anys, i no era només un tracte de respecte; però avui dia, posem per cas, poques persones dirien que un individu d’aquesta edat és un vell.
El que m’ocupa ara i alhora em preocupa és la manera com molta gent “jove” tracta la gent “gran”. Trobo que referir-se a ells i elles, en general, com “avis” o “iaios” és un intent maldestre de crear una nova categoria amb determinades connotacions, com si fossin uns éssers d’alguna manera disminuïts, i ja no diguem quan alguns hi afegeixen, sense dissimular gens, la idea que són voltors rapinyaires del pressupost que hauria de destinar-se als més joves. Em desagrada especialment veure la condescendència infantilitzadora que observo en alguns fills, cuidadors i familiars, quan se’ls adrecen amb el nom de “rei/reina”, i fins i tot quan ho fan amb l’afectiu “carinyo”. El pitjor, però, és quan, amb un to paternalista que oculta l’imperatiu, sento que hom els diu: “ara ens asseurem” o “ara hem de menjar”. Això, en paral·lel amb el vici, propi dels joves que ja es creuen prou grans com per a tractar els seus pares com si fossin nens, de parlar per ells, d’informar-los però no preguntar-los què volen i de dir-los: “no es preocupi de res”, que ja ho faig jo. Em dol adonar-me que hi ha una forma de matar abans d’hora, i només calen paraules.
