Lectures obligatòries
Ahir SEGRE titulava: “Educació recupera les lectures obligatòries al Batxillerat”. Vaig pensar: “Home, el Departament encerta quan rectifica”. Tot seguit, en la piulada d’un mestre vaig llegir que aquesta era una mala idea perquè no hi ha res menys motivador per a un estudiant que “obligar-lo” a llegir determinats textos, i encara pitjor si després han de ser avaluats. M’ho vaig haver de tornar a pensar i vaig concloure que, efectivament, la millor manera d’adquirir un hàbit és que les activitats que cal realitzar a tal efecte ens siguin plaents, de manera que el desig dirigeixi la voluntat. Així, l’hàbit de menjar xocolata a tothora, posem per cas, s’assoleix amb facilitat. Una altra cosa és si resulta gaire saludable. En canvi, els bons hàbits costen més d’adquirir, justament perquè no són fills del desig, sinó d’una voluntat autònoma, difícil de posseir en la infància i l’adolescència, de la imitació (i aquí rau la importància que els pares facin de model per als fills) o de l’obligació.
Educar no és fàcil, fer seure un nen davant d’un pupitre implica sovint arrancar-lo del joc, infinitament més agradable i distret. Fer-li adquirir l’hàbit de llegir, d’estudiar, d’esforçar-se, de guardar silenci quan el mestre parla, de ser respectuós amb els altres..., és en bona part el resultat de la insistència amatent i alhora insubornable de pares i educadors, insistència que no es deixa intimidar si hom l’anomena “obligació”.
El 2024 el mateix Departament havia anunciat que a partir de les PAU de 2025 desapareixerien les lectures obligatòries comunes de català i castellà i, evidentment, els exàmens específics d’aquestes lectures. Això significava que cada centre podia decidir autònomament què fer llegir, amb un mínim de dues lectures, contra les sis del model anterior. Resumint: a banda del tema de la significativa reducció de lectures obligatòries, el que es debatia era si es tractava de mantenir un cànon cultural comú o no, és a dir, un mapa de referències compartides; o deixar que els centres, on sovint els professors que imparteixen literatura i llengua no són de l’especialitat, decideixin més o menys arbitràriament què fer llegir. Desenvolupar aquesta qüestió, de no poca importància, ho deixo per a un altre article.