El niu era a la branca

El de Nadal és el meu temps preferit de tot l’any. Deu ser una cosa que té a veure, d’entrada, amb el meu tarannà: m’estimo més el fred que la calor, les hores en què ens recollim que no pas aquelles en què ens esplaiem fora. Potser soc molt il·lús, o molt càndid, però em fa l’efecte que els dies nadalencs encara preserven alguna mena de puresa antiga. Una puresa que ve de la infantesa, com tot allò que acaba pesant i tenint sentit a la vida per a la majoria de mortals. M’agrada molt el temps de Nadal, i això que no soc creient! N’estimo, però, ves per on, la religiositat –que és allò que relliga, que harmonitza tot de coses que durant la resta de l’any sembla que estiguin disperses.

A l’institut, aquests dies solc fer sempre la mateixa classe, que és una combinació de textos de referència, breus vídeos i música. Hi és essencial l’espelma que, durant la lectura, crema a la taula del professor. Abans he abaixat totes les persianes, amb l’objectiu que l’aula resti a les fosques. El que pretenc, esclar, és que els alumnes estiguin pendents, només, de la paraula. El nocturn de Chopin que sona de fons acompanya les frases de la narració –El conte de Nadal de l’Auggie Wren, de Paul Auster, o El Nadal d’un nen a Gal·les, de Dylan Thomas– o els versos del poema que llegeixo en aquell moment. La flameta de l’espelma fa pessigolles a la penombra. Algun cop explico als alumnes que jo, a la seva edat, començava a viure el Nadal el dia de Santa Llúcia, que al meu poble –Gelida– és festa assenyalada. Dos caps de setmana abans de Nadal, pujàvem al bosc (al meu poble n’hi ha molt), i fèiem collita de molsa, rocs, bocins d’escorça i tot el que trobàvem per construir el pessebre. Ho vaig explicar anys enrere, en el sonet Advent: “D’una herba, en fèiem arbre. Era, el turó, | un roc engelabrit com camps de Rússia.” Els dos tercets fan així: “La nostra mà de nen feia nevar | damunt l’escorça eixuta de la serra; | llaurava el tros, canalitzava un riu. || Teníem el cor fort, prest per cavar | —trencant-ne el glaç— fins la inhòspita terra. | Encara era a la branca, el nostre niu.”