La fi d’una connexió vital

Aquest relat, com veieu, s’origina fa gairebé vint-i-tres anys. La fotografia forma part d’un reportatge que em va demanar un amic enginyer a partir d’un encàrrec que li van fer des de la Paeria perquè la passarel·la construïda l’any 1929 havia de ser enderrocada per incompatibilitats tècniques insalvables amb les necessitats de l’AVE.

Que et facin un encàrrec professional sempre satisfà per dues raons importants: d’una banda, t’ajuden a guanyar-te la vida, i de l’altra, agraeixes la confiança que dipositen en tu, però en saber que la feina era fer un reportatge per documentar la part fotogràfica d’un informe d’aquest equipament catalogat abans de tirar-lo a terra, aquest fet em va provocar molta tristor. Van ser innombrables els cops que hi vaig passar en les dues direccions amb tota mena de climatologia, igual que molts altres veïns i veïnes del barri, per tal de superar les vies per sobre. Aquesta elevació, en principi per una necessitat funcional, tenia un vessant romàntic. Et proporcionava un punt de vista de magnífic, com si fossis en una talaia. La presència de trens a les vies, aturats o en marxa, amb les màquines de vapor la vista, no tenia preu, tot i que a cops et mengessis el fum quan passaven per sota. Llàstima que llavors encara no feia fotos. També hi havia el trànsit de viatgers a les andanes amb els seus equipatges i els empleats del ferrocarril.

Com a anècdota recordo que a la nit, sobretot des de la banda de Lleida, trobaves alguna noia o dona esperant si venia algú per no passar-la en solitari. De vegades et demanaven obertament si podien anar amb tu; d’altres esperaven una mica i anaven uns metres darrere teu. A la foto es veu que estava il·luminada amb fanals elevats més moderns, però la il·luminació original eren uns fanals de baixa alçada que sovint tenien la bombeta fosa. A la imatge també es poden veure les bases de suport dels fanals antics escapçades. Quan baixaves i accedies a la barriada el nivell lumínic no millorava, era molt insuficient.

A sota de les escales corbades, les que podeu veure aquí en primer pla, hi havia una mena d’habitacle que no sé per a quina funció es va construir. Sí que sé que sovint l’utilitzaven indigents per dormir o habitar, quan vaig fer la foto, la porta estava tapada amb maons.

Era una època en general dura, amb un nivell de vida més aviat baix, en un barri bàsicament de gent obrera. Els cotxes particulars es podien comptar amb els dits d’una mà. Hi havia carrers sense asfaltar, i molts sense voreres. En temps plujosos el fang caminava amb tu. Recordo els treballadors, sobretot maquinistes de Renfe amb les seves camises blaves tipus Falange, amb el seu cistell de vímet amb tapa i nansa on portaven el menjar, anant a peu cap a l’estació, i els paletes i manobres generalment en bicicleta, alguns amb la Mobilette o la Derbi de 50 cc. Com que jo era el petit de la casa, acompanyava la meva mare a la plaça dels pagesos, que estava on ara hi ha l’Auditori, a carregar de queviures i cap a casa un altre cop, tot a peu. Per on? Evidentment, per la passarel·la.

Explicaria més anècdotes, però serien de més temes del barri. Classificació (El Recorrido), carretera de Corbins, Fàbrica del Gas, Pinsos Porta, SALI, Comportes (allí vaig aprendre a nedar), ‘El Merendero’ (actualment li diem la Mitjana, denominació posada en els temps inicials de l’alcalde Siurana)... Tots els que anomeno, a excepció de la carretera de Corbins i la Mitjana, ja no existeixen, igual que aquella passarel·la. Ara n’hi ha una altra, però no la canviaria per la d’abans.

Acabaré aquest escrit amb una notícia trista vinculada al reportatge. Quan vaig realitzar les fotos iniciaven la col·locació del sostre de la marquesina que aixopluga actualment les andanes de la nova estació de l’AVE, batejada com Lleida Pirineus, i per fer-ho els operaris accedien a una considerable alçada amb vehicles elevadors autopropulsats, semblants als que fan anar els jardiners per esporgar arbres, però més grans. Si mireu el sostre damunt de les vies observareu l’alçada que havien d’assolir. Vaig veure que m’aniria molt bé per fer alguna de les fotos que volia i vaig demanar a l’amic enginyer si ho podria fer. Em van donar permís per accedir-hi amb la cistella, naturalment comandada per l’operari, que, per cert, era gallec i molt agradable. S’ho va passar bé fent el que jo li deia, puja, baixa, gira, etc. El capatàs no devia ser tan amable, vaig intuir que hi havia molt d’estrès en la tasca que realitzaven, vaig fer les fotos que em van caldre, em va baixar i ens vam acomiadar cordialment.

Passarel·la de Pardinyes (Lleida), 3-8-2002

El dia de l’entrega de les fotos al meu amic un cop fet l’encàrrec vam comentar la fatal notícia. Per la premsa ens havíem assabentat que un operari de les obres de l’estació havia mort d’accident amb una elevadora com la que em va pujar a mi. De tota manera ell tenia més informació que jo, i em va assabentar que l’accidentat era el noi que em va portar a mi. Una biga es va creuar en el seu camí i no va superar les greus ferides. Diria que les meves intuïcions del ritme i la pressió de la feina hi haurien tingut quelcom a veure. La veritat és que la notícia em va causar molta tristor i un cert enuig. Només puc agrair-li el seu ajut allà on sigui i afegir que EPD.

pàgines culturals de segre