Joves i d’extrema dreta

Tot i semblar impossible, els estudis de camp apunten que els partits d’extrema dreta compten els joves entre els seus majors seguidors. Sí, pot semblar una contradicció o fins i tot una aberració. Mes si les xifres ens ho diuen una vegada rere l’altra, haurem d’abandonar la perplexitat, i abordar el cas. Si ho deixem estar, no farà més que créixer aquesta tendència, certament lamentable. No la ignorem. Convé fer notar que ni els joves voten igual tota la vida a mesura que es fan grans, ni les propensions actuals juvenils tenen per què convertir-se en un graner de vots perpetu per a aquest espectre polític.

Al meu parer, la inclinació ultradretana dels primers votants s’explica en part perquè no són capaços encara d’associar-la amb les calamitats històriques que ha generat. Per a molts joves, és només una opció fresca, directa, senzilla de comprendre, simple d’explicar, amb respostes immediates i fulminants per a qualsevol interrogant, desencant o amenaça. L’extrema dreta és també per a molts, vet aquí, el contramodel del que consideren el sistema tradicional. I els joves sempre aspiren a renovar-ho tot, fins i tot allò que els protegeix i els dona la llibertat i seguretat actuals, com és la nostra democràcia europea.

Per altra banda, els partits polítics democràtics convencionals, per dir-ho així, pateixen per obrir debats desacomplexats. Els costa parlar clar si es tracta de certes matèries titllades d’ultrasensibles. Es percep que molts cops no arriben a tractar les qüestions delicades de forma natural i genuïna. De vegades semblen paralitzats davant certs temes per por a no creuar línies vermelles mentals. És comprensible que tenint present el passat i les dificultats, certs assumptes rellevants suscitin certa prevenció per no provocar malestar o divisió. Però no podem arribar als temes tabú. Hem de superar les fronteres mentals, d’origen segurament noble, per avançar en el diàleg públic franc, obert i respectable. Si no parlem de la delinqüència, de les infraestructures o de la immigració, per exemple, de forma raonable i civilitzada, aquells qui són irracionals empraran aquests assumptes de tots per exacerbar els ànims i derivar la qüestió cap a la resposta fàcil, cruel i demagògica.

Algun dia, els podríem trobar al poder, aptes per prendre decisions que lamentaríem. Parlar no vol dir dividir ni fer mal ni prendre decisions contra ningú. Debatre és comprendre i adoptar les millors decisions. Si volem joves centrats, comencem a parlar de tot, sense por, i ben clar.