Trencar el silenci sobre el suïcidi policial

Fa pocs dies reflexionava sobre l’impacte emocional de la meva feina i, arran d’algunes notícies recents, vaig decidir que calia posar paraules a una realitat massa sovint amagada. L’1 de setembre, tres agents de la Policia Nacional es van suïcidar en un mateix dia. Una dada que sacseja i que torna a evidenciar un problema profund, un problema que a Lleida també ens va tocar de ben a prop.

L’any 2024 vaig iniciar la meva tasca investigadora sobre fenòmens psicosocials de risc, concretament sobre la síndrome de burnout en el col·lectiu policial. Aquell treball em va permetre constatar que el desgast acumulat és una realitat que travessen molts cossos policials. Un desgast que té l’origen en torns llargs, l’exposició constant a la violència, la manca de conciliació, les càrregues familiars i econòmiques i un entorn laboral encara marcat per la masculinitat, en què mostrar fragilitat es confon amb feblesa. Quan a tot això s’hi suma la presència permanent d’un mitjà letal, el risc augmenta de manera evident.

No és només una percepció: les dades científiques ho corroboren. Un estudi recent indica que, entre 1993 i 2020, la taxa de suïcidi a la Guàrdia Civil va ser de 17,19 casos anuals per cada 10.000 agents, amb més incidència en homes de més de 40 anys. L’edat mitjana de la Policia Nacional se situa en 42 anys, un indicador clar de plantilles de mitjana edat i vulnerables. I no passa només allà: és una realitat compartida per molts cossos policials.

Darrere de cada uniforme hi ha persones amb històries i famílies. Reconèixer aquesta dimensió humana és imprescindible per entendre que la salut mental no és un afegit, sinó una part intrínseca del dia a dia policial. La salut mental és un aspecte que avui ja es considera essencial en tots els àmbits professionals, i el món policial no n’és una excepció. L’experiència acumulada mostra que el benestar emocional dels agents repercuteix directament en la qualitat del servei que ofereixen a la ciutadania.

Avui 10 de setembre, Dia Mundial de la Prevenció del Suïcidi, hauria de servir-nos per mirar aquest problema de cara i per recordar la importància de trencar l’estigma. Cuidar la salut mental dels agents és essencial per garantir una seguretat pública de qualitat i, sobretot, per protegir les persones que hi ha darrere de cada uniforme.

Només així podrem avançar cap a la policia que volem per al segle XXI: pròxima, humana i compromesa amb la societat a la qual serveix.