Caminem junts

El tema triat pel Consell General de l’IREL per treballar aquest curs és Caminem junts. Des de diferents mirades i posicionaments s’aborda el tema que exposa cadascun dels membres i després en fem un debat conjunt, coincidint, divergint però construint conjuntament per a posteriori cadascú aplicar en els seus àmbits allò que l’ha fet créixer i que hauria de servir per fer créixer cada parcel·la d’actuació laboral, familiar, d’amistat o acadèmica, si s’escau. M’he fet càrrec de la mirada filosòfico-política. Ara m’agradaria compartir-la amb la ciutadania en general des d’aquesta finestra que suposa la col·laboració en l’opinió que ens ofereixen els mitjans de comunicació escrita.

Vaig dividir la intervenció en dues parts. Una més teòrica i una més pràctica. La teòrica fa referència als implícits conceptuals del tema. La pràctica en fa a tres referències concretes del moment present i com hi podem respondre, modestament i limitadament, però efectivament.

Pel que fa als implícits conceptuals al caminem junts, crec que hi ha una oposició rellevant entre focalitzar el sentit de les nostres vides entre l’èxit i la felicitat. Amb totes les limitacions que es vulgui posar a la idea que l’assoliment de la felicitat sigui possible, sense aquesta idea, repeteixo per més matisada que sigui, no hi ha possibilitat de caminar junts. Si fem de l’èxit l’objectiu de les nostres vides es reduirà als versos de Góngora de “ándeme yo caliente y ríase la gente.” Ja es veu clar que llavors el caminar junts no hi té cabuda. Un segon element teòric que requereix el caminar junts és pensar que malgrat el preu just pugui ser el que arriben els interessos contraposats del qui ven i del qui compra, les coses tenen un valor, un bé propi, que no es pot deixar en mans de mercat, si més no, exclusivament. L’interès no pot excloure el valor propi de les coses, la seva veritat. I en darrer lloc, caminar junts implica entendre molt clarament la idea de Rousseau que la voluntat de la majoria no és la voluntat general. Aquesta darrera, la voluntat general, implica tenir en compte també les voluntats de les minories. No hi ha democràcia sense respecte i integració de les voluntats de les minories, i més quan aquestes minories seran sempre minories en aquell univers de majories. Sense aquesta aproximació a la voluntat general tampoc caminem junts.

Aquestes puntualitzacions conceptuals ens obren a pensar la concreció, si més no, en tres àmbits pràctics. En primer lloc, acceptant que la democràcia és el menys dolent dels sistemes ja que l’ideal de la felicitat, del bé comú i de la voluntat general també ha generat els seus monstres històrics, no podem caure en una de les tendències del nostre temps que és acceptar la democràcia només com un sistema que legitima després la instauració de règims autoritaris. La democràcia il·liberal truca a les nostres portes i cal denunciar-ho per poder caminar junts. En segon lloc, el sistema de partits, el menys dolent, ha de poder deixar entrar la praxi política en la qual guanyar no vulgui dir necessàriament que perdi l’altre. En la pugna pel poder, inevitable, hi ha d’haver espai per al consens. N’estem lluny i és imprescindible per caminar junts. Hem d’aconseguir que la política deixi de ser només tàctica. En darrer lloc, la polarització que viu el món impedeix caminar junts. Treballar per espais fonamentats en la recerca de la veritat en els quals no hi hagi la polarització dels qui estan al bon costat de la història i dels altres que també s’hi creuen. Cal promoure aquests espais que ens eviten caure en un dels costats de la fulla esmolada del ganivet que talla els bàndols que no ens permeten caminar junts.

Hi ha molta feina a fer, però cal “no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”, com deia el mestre Pompeu Fabra. O com diu Sant Pau “no ens cansem, doncs, de fer el bé, perquè, si no defallim, al seu temps collirem”.