El meu Josep Espar

Josep Espar i Ticó va néixer a Barcelona el 22 de desembre de 1927, però les seves arrels eren balaguerines, i ell sempre va guardar els llaços amb la capital de la Noguera. A part de la Torre Ticó, a tocar del Segre, una mica més avall de Balaguer, que va mantenir i on va fer força estades, fou col·laborador imprescindible de la recuperació i la cessió a la ciutat del monestir de Santa Maria de les Franqueses i el seu entorn.

Sempre es va sentir balaguerí, i sempre va ser una persona compromesa amb Balaguer i amb el país. La ciutat li va agrair amb un públic homenatge el 2014 i concedint-li el premi Jaume d’Urgell el 2003.

Un itinerari impecable que va viure sempre amb una il·lusió permanent i activa, fins al final (l’any 2022), una il·lusió que li donava aquella llum als ulls i aquell somriure engrescador. I això que la vida no li va ser sempre planera.

Quan va començar la Guerra Civil espanyola el 1936, va haver de patir la fiblada de l’assassinat del seu pare, el senyor Marià Espar, a mans dels anarquistes, i la família es va haver de refugiar a l’Espanya dita nacional, d’on tornarien el 1938 a casa seva a Balaguer. Quan hi arribaven, van veure que un grup de soldats estava llançant pel balcó llibres de la biblioteca a una foguera. Quan la mare va demanar per què ho feien, la resposta va ser perquè estaven escrits en català. En va tenir prou amb un prou! per aturar la destrucció de la biblioteca. Josep Espar Ticó en va guardar record tota la vida.

I també llavors van haver de reprendre el negoci familiar, la pelleteria La Sibèria, oberta el 1891 pel seu avi, i que el seu pare havia comprat al seu cunyat Josep Ticó el 1932. Quatre anys més tard, seria col·lectivitzada i l’adoberia que tenien a Balaguer va ser traslladada a Burgos.

Amb el trasbals de l’assassinat del pare, en Josep Espar hauria pogut seguir les petjades del règim, però les seves conviccions cristianes i el catalanisme de base van guanyar el seu temperament animós i optimista, i van fer que plantés cara a la repressió cultural, barrinant idees i realitats per tal que Catalunya pogués disposar d’eines al servei de la llengua i de la cultura. Uns fonaments sense els quals la societat catalana aniria coixa i no funcionaria amb normalitat. Unes conviccions catalanistes d’arrels cristianes que el durien a integrar-se l’any 1954 al grup CC (Crist Catalunya), autèntic bressol de líders de la Catalunya que no es volia resignada. Unes conviccions sòlides que el durien a ser un dels protagonistes dels “Fets del Palau” l’any 1960, quan un grup de joves dels entorns que freqüentava van entonar de viva veu El cant de la senyera, un cant que la dictadura havia prohibit en un acte que volia celebrar el centenari del naixement de Joan Maragall, en una de les múltiples “operación sonrisa” que el règim va intentar amb els catalans.

Alt com un Sant Pau, cepat i decidit, va esbandir ell sol alguns membres de la secreta que s’havien barrejat entre el públic. Una determinació que no el va abandonar mai, i gràcies a la qual va tirar endavant projectes com la campanya contra Galinsoga, el director de La Vanguardia que va insultar greument els catalans; o com la creació i sortida de la revista Cavall Fort (1961) i del diari Avui (1976); o com el segell Edigsa (1961), que fou la primera plataforma per escampar la Nova Cançó arreu del país, dels Països; o com la distribuïdora de llibres Arc de Berà; o com la llibreria Ona (1962); o com la Fundació Universal de la Sardana: o com la campanya “Volem bisbes catalans”; o com el Congrés de Cultura Catalana (1975-1977), del qual en fou gerent i cervell ordenador; o del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1984-1986), del qual fou secretari general, i on vàrem coincidir com a membres del Comitè Executiu; o de la fundació de Convergència Democràtica de Catalunya (1974), amb vocació de pal de paller: o del col·lectiu “Per un bon traçat del TGV” (2007), perquè el traçat del tren d’alta velocitat no produís contratemps al Temple de la Sagrada Família de Barcelona; o de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, de la qual fou patró vitalici; o del...

El vaig conèixer l’any 1981 quan es va anar conformant el Grup d’Estudis Nacionalistes (GEN), que va voler ser una actualització del CC. Hi vaig tenir centenars de converses i el vaig acompanyar en moltes iniciatives. Tocava de peus a terra i defugia les presses, era extremadament generós amb els altres i garrepa amb ell mateix, i va llaurar el camp de la cultura catalana com quan de jove llaurava els trossos familiars balaguerins.

No li agrairem mai prou la seva empenta, el seu compromís, la seva tossuderia, la seva fidelitat, la seva dedicació, la seva voluntat, la sembra i la collita, la seva contribució a tantes i tantes causes nobles i necessàries. Aquest barceloní de Balaguer, Creu de Sant Jordi 1984, ha deixat petja arreu del país, ens toca a nosaltres seguir-la.