Quan el Centre Històric ens parla...

Fa pocs dies, l’equip de govern va tornar a presentar l’enèsim pla d’actuació per al Centre Històric. No és el primer i, malauradament, segurament no serà l’últim. Les converses amb els veïns, entre l’escepticisme i la resignació, ho diuen tot: costa creure que aquest pla sí que es complirà. Costa creure que aquest, i no els anteriors, serà el que revertirà dècades d’abandonament, pedaç rere pedaç, promesa rere promesa.

El Centre Històric és el cor que fa bategar Lleida. Tot i les seves mancances, que tots coneixem, els lleidatans hi seguim anant de manera natural: hi comprem, hi passegem i hi fem vida amb els veïns. Sempre em ve al cap aquella frase del meu pare: “El Lluís deu estar malalt, perquè fa dos dissabtes que no el veig”, una manera ben nostra de dir que el Centre és, sobretot, un espai de trobada constant.

I és que, malgrat els problemes, l’eix comercial continua essent el gran punt de referència de la ciutat. Un eix únic, el més llarg d’Europa, que cada dia acull milers de persones i que els caps de setmana es transforma en el veritable punt de reunió de Lleida i de tots els pobles del voltant. Un lloc d’esbarjo i de vida comunitària que confirma que el nostre Centre Històric, lluny d’apagar-se, manté un pols vibrant i imprescindible.

Però és impossible ignorar la realitat: edificis deshabitats i en mal estat, carrers poc accessibles, comerç agònic i habitatges de baixa qualitat, mal encaix de l’oci amb la vida ciutadana i una població envellida. A sobre, delinqüència, incivisme i concentració desproporcionada de serveis socials que no resolen els problemes reals de vulnerabilitat. Això ens obliga a preguntar-nos: de què serveix rehabilitar carrers si no abordem les causes estructurals del deteriorament? Què passa amb les persones que viuen en pisos insalubres i sobreocupats sense alternatives reals? Què passa amb la manca de coordinació entre Salut, Drets Socials i Treball?

A més, l’actual pla neix sense consens, sense participació real i sense escoltar la resta de grups municipals. Un projecte així no pot transformar un barri que necessita treball conjunt, unitat política i un compromís clar de ciutat.

Per això cal un canvi de mirada: posar la persona al centre, prioritzar coordinació social efectiva i garantir el compliment de les lleis i ordenances municipals, imposant les sancions oportunes contra l’incivisme i les conductes delinqüencials. Només així podrem assegurar un barri segur, viu i digne, on tothom respecti la convivència i la normativa.

60 milions d’euros poden semblar molts, però són suficients si es queden només en façanes i paviments. El Centre Històric necessita acció real, compliment estricte de les ordenances, lluita contra el frau i les ocupacions delinqüencials, i intervenció social profunda i sostinguda.

Les ciutats no es mesuren pels seus projectes, sinó per la cura que tenen del seu passat i de la seva gent. I el Centre Històric continua esperant que Lleida el torni a mirar de veritat. És moment de lideratge serè, valent, compromès i que prioritzi el dia a dia més enllà dels grans projectes, que escolti de veritat i actuï amb contundència sobre les prioritats, per fer-lo un barri de futur, amb vida, cultura, comerç, comunitat i respecte a les normes que garanteixen la convivència.