Del desgast a la desafecció: quan la gestió crema
policia local, psicòleg jurídic i doctorand en Disseny, Gestió i Avaluació de polítiques públiques de Benestar Social
En els darrers anys hem après a posar nom al malestar. Parlem de burnout quan l’esgotament ens consumeix, de boreout quan la rutina ens anul·la i de quiet quitting quan decidim complir sense implicar-nos. Però tots tres fenòmens comparteixen un mateix denominador comú: són el reflex d’un model de governança i lideratge obsolet.
El quiet quitting pot semblar una decisió individual, però és un reflex col·lectiu d’un malestar estructural. Quan la gent deixa d’aportar el seu valor afegit, l’organització perd vitalitat, innovació i sentit de missió. La desconnexió d’un sol professional pot convertir-se, amb el temps, en la desconfiança d’una comunitat sencera.
Durant dècades, la productivitat s’ha mesurat en funció de l’eficiència, ignorant que darrere de cada funció hi ha una persona amb necessitats emocionals. El desgast psicoprofessional no és fruit de la manca de talent, sinó d’un sistema que exigeix molt i escolta poc; que premia l’obediència abans que el criteri; que mesura resultats però ignora persones.
Quan posem negre sobre blanc, veiem que encara queda molt per fer. La majoria d’aquestes iniciatives són puntuals, sovint reactives, i no van acompanyades d’un canvi estructural real en els models de lideratge. Molts comandaments encara confonen l’autoritat amb la por, la gestió amb el control i la responsabilitat amb el silenci. Però el silenci, quan és estructural, és corrosiu: erosiona la confiança i es menja el sentit de missió com un àcid lent.
La jornada sobre salut mental organitzada per l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya, els models de referència publicats al número 67 de la revista Papers, dedicat a les polítiques públiques de seguretat i a la necessitat d’una governança més col·laborativa i comunitària, o el XVI Congrés de Psicologia Jurídica i Forense celebrat a Barcelona, on vaig presentar una recerca sobre el burnout a la Guàrdia Urbana de Lleida, posen en evidència com el benestar organitzacional i el lideratge institucional són eixos centrals que ens serveixen per repensar les estructures de seguretat actuals.
El burnout, el boreout i el quiet quitting no sorgeixen només per sobrecàrrega o monotonia laboral. Sovint neixen de la pèrdua d’il·lusió en el projecte vital i professional, quan la vocació es dilueix davant d’entorns que no reconeixen l’esforç ni permeten créixer. Quan un sistema no és capaç d’afavorir el desenvolupament del talent, d’oferir camins clars de progrés o d’escoltar la veu dels seus professionals, la frustració acaba convertint-se en desgast i el desgast, en desconnexió. I és en aquest punt on el malestar personal es transforma en disfunció institucional. Com s’ha vist en diferents processos de promoció en l’àmbit policial, quan els criteris de selecció no són prou clars o la seva valoració resulta opaca, el sistema perd credibilitat i el talent es veu expulsat.
Només una gestió intel·ligent i coherent pot generar confiança. No es tracta només de seleccionar persones, sinó de construir institucions que aprenguin d’elles mateixes. Les organitzacions que entenguin això tindran futur, perquè sabran cuidar el més valuós que tenen: les persones que les fan possibles.
Quan les institucions no cuiden el sentit de pertinença ni generen confiança, la desconnexió emocional es transforma en desafecció estructural.
