La gestió forestal ja no pot esperar

Em preocupa molt la manera com s’està gestionant o, massa sovint, deixant de gestionar els nostres boscos de l’Alt Pirineu i Aran. No em refereixo només als arbres, sinó a tot un paisatge, a la biodiversitat, la protecció contra incendis, l’economia local i, sobretot, un territori viu.

A l’Alt Pirineu i Aran tenim un territori que ho té tot excepte els recursos que necessita. La manca d’inversió permanent, la lentitud en els plans de gestió i la burocràcia que arrossega els ajuntaments i propietaris dificulten la feina a qui realment manté viu el territori: pagesia, ramaderia extensiva, explotacions forestals, tècnics i entitats locals.

La gestió forestal no és un luxe: és una obligació. Perquè gestionar els boscos no significa “explotar-los”, sinó fer-los més resilients. És a dir, realitzar aclarides selectives, crear biomassa com a recurs energètic local i gestionar la prevenció d’incendis. Perquè sense una gestió ordenada, el bosc es densifica, la biodiversitat es redueix i l’impacte de qualsevol incendi es multiplica. Són dades que tots sabem i el que necessitem és dotar el territori dels recursos suficients i saber escoltar les iniciatives locals que fa anys que funcionen.

Caldria facilitar l’aplicació dels plans de gestió forestal, ja que s’hi destinen pocs recursos, així com també agilitzar les tramitacions i facilitar la gestió forestal sostenible en espais protegits, que és on en aquest moment a l’Alt Pirineu hi ha la major part de massa forestal.

També s’hauria d’adaptar els preus dels treballs a l’alta muntanya, cal aportar-hi un valor afegit perquè les empreses vegin viables les feines, ja que el nostre territori té més dificultat d’execució i costos més elevats per llunyania i també per orografia.

Segons el meu parer, un dels grans errors és pretendre gestionar des de Barcelona allò que només s’entén trepitjant el territori dia a dia. Crear polítiques forestals sense tenir en compte l’experiència dels municipis és un error centralista que, actualment, ja no ens podem permetre.

Les decisions en gestió forestal han de ser compartides amb Consells Comarcals, ajuntaments, EMD i propietaris del territori que són els que coneixen els boscos. Hem de defensar una política forestal descentralitzada, transparent i participativa.

No n’hi ha prou amb paraules buides, cal invertir-hi amb més pressupost i amb més professionals.Apostar pel bosc és apostar per la vida i el nostre futur. Hem de recordar que l’Alt Pirineu i l’Aran és una de les grans reserves forestals del nostres país.

Ho tenim a les nostres mans, o bé convertim els nostres boscos en un exemple de gestió sostenible o els deixem que es transformin en un espai abandonat que només recordem quan hi ha un incendi o un aiguat. En definitiva, seguiré exigint que es deixi de mirar cap a una altra banda.

Ara tenim l’oportunitat i també la responsabilitat de fer dels nostres boscos pirinencs un exemple de gestió forestal moderna, responsable i adaptada al canvi climàtic. I no penso renunciar-hi.