Governar en minoria

Escric aquestes línies com a ciutadà de Lleida interessat en la política municipal i compromès amb el futur de la meva ciutat. No ho faig des de la militància partidista, sinó des de l’observació atenta del que passa a la Paeria i del que vivim al carrer. I el que veig, malgrat les dificultats, és un govern municipal del PSC que està governant amb rigor en una situació complexa: amb una majoria insuficient i un context polític fragmentat.

No és cap secret que l’actual equip de govern no pot desplegar plenament el programa amb què es va presentar a les eleccions. Governa en minoria i això condiciona, i molt, el ritme i l’abast de les decisions. Però també és cert que, amb diàleg, negociació i capacitat d’escolta, s’estan tirant endavant polítiques que fa uns anys semblaven impossibles. Sovint, amb vots favorables de l’oposició; altres cops, amb abstencions responsables, però avançant. I això, en política municipal, té molt mèrit.

La qüestió de confiança i el debat pressupostari n’han estat un bon exemple. Lluny de ser una fugida endavant, han posat sobre la taula una realitat incòmoda però clara: o Lleida decideix o Lleida s’atura. Uns pressupostos ambiciosos, els més elevats de la història de la Paeria, com tots els grups han reiterat i que “no són patrimoni d’un partit sinó una eina per transformar la ciutat”, com va reiterar la portaveu del PSC.

Ara bé, no tot és idíl·lic. El dia a dia de la ciutat no és fàcil i hi ha problemes que persisteixen. El model del transport públic, la transformació urbanística de la ciutat, sense oblidar aquell “microurbanisme” que acompanya en el dia a dia de les persones a prop de casa seva. La neteja, les escombraries, la sensació de deixadesa en alguns barris. Però aquí cal dir una veritat que sovint costa assumir: els ciutadans també som corresponsables del que passa a l’espai públic. El civisme no es decreta només des de l’Ajuntament; es construeix amb actituds quotidianes. Exigir serveis de qualitat és legítim, però també ho és demanar respecte per la ciutat que compartim.

Un debat important i perillós si no se sap resoldre amb el consens necessari i que genera tensió és el del Hub de persones vulnerables al barri de Balàfia. És evident que la resposta a l’exclusió social no és senzilla ni còmoda, però és imprescindible. Aquí el govern ha d’afinar més: explicar-se millor, escoltar més i, si cal, rectificar. No passa res per fer-ho perquè governar també és ajustar decisions quan la realitat ho exigeix. El que no és acceptable és utilitzar la por o el desconeixement per enfrontar veïns o alimentar discursos excloents.

I en aquest punt cal parlar clar del discurs fins ara patrimoni de l’extrema dreta però ara estès a bona part del discurs quotidià de la ciutadania. Simplifica problemes complexos, assenyala col·lectius vulnerables i crispa el debat ciutadà. No aporta solucions, només soroll. I davant d’això, la resposta no pot ser només institucional; ha de ser política i comunicativa.

I sí, l’equip de govern ha de saber explicar-se de forma més entenedora, amb una comunicació ben entesa i en el paràmetre més ample. Cal escoltar més i comunicar molt millor. A peu de carrer, de manera constant, intensa i reiterada. Explicar decisions, assumir errors, compartir objectius. Potser no es convencerà tothom, però segur que la bel·ligerància baixarà. I això ja és un gran pas per recuperar un debat ciutadà més serè i constructiu.

Lleida necessita estabilitat, decisions i lideratge. Governar en minoria no és una excusa, és un repte. I, avui, crec honestament que l’equip de govern del PSC està responent a aquest repte amb responsabilitat institucional i voluntat de ciutat. No tot és perfecte, però el rumb és clar: avançar, malgrat tot. I això, en els temps que corren, no és poca cosa.