Nou any a presons. En clau lleidatana

Hem deixat enrere el dos mil vint-i-cinc. Certament no ha estat el millor any a l’àmbit penitenciari lleidatà. Més agressions, més massificació, més interns amb problemes psiquiàtrics, més falta d’autoritat, més descontrol en matèria de personal, més interins en situació precària i més improvisació. I també més obertalitat, terme inventat per la consellera més incompetent, la senyora Ubasart, que mai ha tingut el Departament de Justícia, consistent a posar al carrer interns sense reunir els requisits més elementals. El nostre record emocionat per als més de vint companyes i companys que s’han jubilat i, especialment, per a les dues companyes (la Marta i la Francesca) i els dos companys (el Luis i l’Alfonso) que ens van deixar. Vides laborals compromeses amb el servei públic, tot i les gravíssimes deficiències, gens reconegudes per la Generalitat, però que ens fan sentir un gran orgull. El seu compromís, la seva humanitat i la seva vàlua deixen en evidència totes aquestes associacions visionàries, que continuen vomitant odi i somiant alguna tortura que justifiqui les seves subvencions.

A l’actual govern li ha costat moltíssim arrencar en la seva gestió. I ho ha fet amb una lentitud exasperant, però alguna cosa es mou.

L’any passat van començar les obres de reformes al centre de Ponent que, no ho oblidem, estaven anunciades des del 2017. S’ha començat pel mòdul 11 i la cuina, però s’ha de continuar amb els diferents mòduls i el Centre Obert que, en molts aspectes, estan en condicions lamentables. Si hem de continuar sent l’abocador penitenciari català, que sigui amb un centre en condicions dignes. Es tanca, per tant, el debat sobre el tancament a curt o mig termini del centre.

A nivell de personal es va publicar el concurs de trasllats, després de deu anys. Durant tot aquest temps les vacants generades s’han cobert amb personal de carrera de forma provisional o, així es fa des de fa anys, amb personal interí amb contractes impropis d’una administració que es diu moderna. Actualment el centre de Ponent té un total de vuitanta-u interins, un trenta per cent del total del personal de vigilància. Aquest concurs, que està resultant ser un procés interminable, permetrà que cent quaranta-vuit companyes i companys lleidatans tinguin plaça definitiva als centres de Lleida.

Però no n’hi ha prou. Falten dos aspectes fonamentals per a CSIF Presons. El primer, convocar els concursos pendents de comandaments, ajornats fins a sis vegades, si fem cas de les previsions del departament. Aquests concursos han de permetre que nous treballadors i treballadores lleidatans tinguin la possibilitat de treballar a Lleida.

En segon lloc, cobrir totes i cadascuna de les vacants que es generin amb personal funcionari de carrera, seguint les puntuacions obtingudes als concursos. Al llarg de l’any passat vam tenir als centres lleidatans vint-i-cinc jubilacions de tota mena de personal: personal laboral, d’oficines, de tractament i de vigilància. La pràctica totalitat d’aquelles places no s’han cobert o s’han cobert de forma provisional. Una burla i un menyspreu a les treballadores i treballadors de Lleida, als quals se’ls nega la possibilitat d’acostar-se a casa seva.

L’administració té una oportunitat única de fer les coses bé i demostrar que el descontrol és cosa del passat. És la seva obligació. I la nostra, assegurar-nos que cada plaça vacant és coberta amb una treballadora o un treballador lleidatans. Ni una plaça de més, però tampoc ni una de menys. L’administració queda assabentada.