El camp, moneda de canvi

Els pagesos han tornat a sortir amb els tractors a les carreteres, i no és el primer cop. Ho fan per denunciar un malestar profund davant uns problemes estructurals que el sector arrossega des de fa temps i perquè tenen la sensació que se’ls sent, però que no se’ls escolta. S’alcen perquè saben que el que es decideix avui pot condemnar-los demà.

Ara, el motiu principal és per l’acord de Mercosur, però, què implica aquest tractat? Parlem d’un acord de lliure comerç entre la Unió Europea i diversos països de l’Amèrica del Sud, com el Brasil, l’Argentina, l’Uruguai o el Paraguai, que pot ser una oportunitat per a alguns sectors, però que, en el seu plantejament actual, facilita l’entrada massiva de productes agroalimentaris al mercat europeu. Dit així pot semblar positiu a curt termini, però les conseqüències poden ser greus, especialment per a la pagesia.

Quan entren productes produïts amb costos laborals molt més baixos (amb condicions laborals que no són equiparables a les que s’exigeixen aquí), i amb exigències sanitàries i ambientals diferents, el resultat és una competència clarament desigual. A la pràctica, això es tradueix en preus en origen a la baixa i aquí, un sector cada cop més ofegat amb explotacions familiars en risc. Però l’impacte no és només econòmic. També obre un debat sanitari de fons: si acceptem aliments produïts amb controls menys estrictes, com justifiquem les exigències que imposem aquí? És que no són necessàries? O la salut pot quedar en segon pla quan entren en joc interessos comercials?

Junts al Parlament de Catalunya i a la Paeria de Lleida –amb una moció que presentarem al proper Ple de l’Ajuntament– defensem una posició clara davant l’acord amb el Mercosur: oposar-nos a l’acord actual i exigir-ne la renegociació. No es tracta de tancar-nos al món, sinó d’exigir una reciprocitat real: mateixes normes, mateixes exigències i protecció efectiva de les denominacions d’origen. Però aquesta batalla es juga en un marc desfavorable. Sense un Estat amb veu pròpia a Europa, quedem en mans de negociacions fetes des de Madrid, sovint d’esquena al territori, mentre el Govern de la Generalitat no s’imposa amb la força necessària per defensar un sector clau com la pagesia.

A la preocupació per aquest acord s’afegeix una realitat que s’arrossega des de fa temps: una burocràcia asfixiant i uns preus injustos que no cobreixen costos. La situació s’agreuja amb el descontrol de la fauna cinegètica, que malmet collites i genera problemes sanitaris. I, en aquest context, se’ls exigeix que es modernitzin per ser més sostenibles i competitius, però sense que aquestes millores es considerin estructures de país. El cas del canal d’Urgell n’és un exemple clar: un plantejament que trasllada el cost gairebé íntegrament als pagesos. Amb aquest model, la modernització esdevé inassumible, el futur del sector queda en entredit i el relleu generacional es fa, senzillament, molt difícil.

En definitiva, la pagesia està cansada de promeses i de solucions a mitges; de ser considerada estratègica en els discursos però relegada quan arriben les decisions importants; i d’acabar esdevenint moneda de canvi en grans acords comercials.

El 17 de gener se celebra la festivitat de Sant Antoni Abat, una data arrelada a tots els nostres pobles i ciutats. I ho és perquè el nostre territori té una base rural molt marcada, perquè la relació amb la terra i amb els animals forma part del dia a dia i perquè la pagesia continua sent un element central de la nostra economia i de la nostra manera de viure.

L’Horta de Lleida i el conjunt de les comarques són espais de producció, però també paisatge, economia i identitat. Preservar-los vol dir defensar la pagesia que els fa possibles però, també, apostar per un model que fixa la població i dona vida al territori.