Quan la nòmina també discrimina

La bretxa salarial de gènere continua sent una de les expressions més clares de la desigualtat estructural al mercat de treball. A Catalunya, segons l’Informe 2026 de la UGT de Catalunya, les dones cobren de mitjana un 16,75% menys que els homes. Dit d’una altra manera: el 2023 les dones van deixar de cobrar l’equivalent a 34 dies de feina a l’any. Aquesta realitat no és fruit de decisions individuals, sinó del funcionament d’un sistema laboral que continua penalitzant les trajectòries professionals femenines.

Aquest fenomen també es manifesta a les comarques de Lleida. El nostre territori presenta una estructura productiva amb un pes rellevant del sector agrari, del comerç, de les cures i dels serveis, àmbits altament feminitzats i amb salaris baixos. A aquesta realitat, s’hi afegeix una major incidència de la parcialitat involuntària i una dificultat afegida per accedir a llocs de responsabilitat, factors que acaben alimentant la bretxa salarial i la precarietat laboral femenina.

Les dades sobre conciliació són especialment il·lustratives. L’any 2023, a la demarcació de Lleida, el 85,5% de les excedències per cura de fills i filles van ser assumides per dones, una xifra molt similar a la mitjana catalana. Aquest fet posa de manifest que les responsabilitats de cura continuen recaient majoritàriament sobre les dones, amb conseqüències directes sobre els salaris, les carreres professionals i, a llarg termini, sobre les pensions.

És cert que les polítiques públiques recents, com l’augment sostingut del salari mínim interprofessional o la reforma laboral del 2022, han contribuït a reduir parcialment la bretxa, especialment en sectors amb sous baixos. Tanmateix, aquestes millores, tot i ser positives, continuen sent insuficients. La desigualtat persisteix perquè les seves causes són profundes: segregació laboral, infravaloració dels treballs feminitzats i manca de corresponsabilitat real.

Des de l’acció sindical ho tenim clar: reduir la bretxa salarial no és només una qüestió de justícia per a les dones, sinó una condició imprescindible per avançar cap a una societat més cohesionada i democràtica. A Lleida, com arreu del país, cal reforçar la negociació col·lectiva amb perspectiva de gènere, garantir el compliment efectiu de la normativa d’igualtat retributiva i impulsar polítiques que facin compatible treballar i cuidar sense penalitzacions. La igualtat salarial no pot continuar sent una promesa ajornada.