El futbol base, amb planificació

Escric aquestes línies perquè el que està passant amb el futbol base al nostre municipi no és un fet puntual ni una incidència menor: és el símptoma d’una manca de planificació que s’arrossega i que avui ja afecta directament infants, famílies i entitats.

Des de la meva posició de regidor del Partit Popular d’Alpicat he d’insistir a resoldre la saturació del camp municipal i exigir una planificació real. La divisió del terreny en zones mínimes degrada la formació.

Davant la manca d’una solució estructural, es deriva l’activitat a un camp privat d’ubicació menys accessible que no disposa d’infraestructures adequades per a famílies i acompanyants: il·luminació suficient, grades, serveis complementaris i logística bàsica. No es pot continuar gestionant des de la improvisació.

I és per això que reclamo més inversió, transparència i un model en què la formació integral, el fair play i la igualtat d’oportunitats siguin condició per accedir a la subvenció pública.

L’augment de la pràctica del futbol base al nostre municipi és un indicador positiu de dinamisme social i participació juvenil.

Cada vegada més famílies aposten per l’esport com a espai de formació, convivència i desenvolupament personal. I això és una bona notícia. Però, precisament per això, aquest creixement exigeix que l’Ajuntament actuï amb visió i responsabilitat.

Tanmateix, aquest creixement també està generant tensions estructurals que no es poden ignorar. Actualment, el camp municipal presenta una evident sobrecàrrega d’ús, la fragmentació del terreny de joc en múltiples zones reduïdes per poder absorbir la demanda limita la qualitat dels entrenaments i evidencia que la infraestructura existent ha quedat petita davant la realitat actual.

Davant l’absència d’una solució estructural, s’ha de derivar part de l’activitat a un camp privat i aquesta alternativa, a més d’implicar majors desplaçaments per a les famílies, no ofereix condicions equiparables en matèria d’il·luminació, grades o serveis complementaris, la qual cosa planteja interrogants sobre el paper de l’Ajuntament en la planificació i supervisió d’aquestes decisions.

Davant aquest escenari, la meva reflexió és:

–Hi ha una planificació esportiva a mitjà i llarg termini adaptada al creixement real de la demanda?

–Quin paper està tenint l’Ajuntament en el finançament o suport d’aquestes solucions provisionals?

–Ha de dependre el model d’infraestructures exclusivament de la pressió associativa?

Més enllà del futbol, el debat és més ampli. La gestió esportiva pública no pot respondre únicament a la disciplina amb major nombre d’inscrits, cal garantir l’equilibri entre esports col·lectius i individuals, així com atendre equipaments que, tot i no comptar amb una associació forta al darrere, presten un servei essencial a la població.

El moment actual ens convida a revisar aquest model i, per aquest motiu, proposo obrir un procés de reflexió que contempli:

–Un pla estratègic d’infraestructures esportives a 10 anys.

–Criteris objectius de dimensionament segons població i demanda real.

–Vinculació progressiva de les subvencions públiques a projectes formatius basats en valors, integració i desenvolupament col·lectiu.

–Avaluació de l’impacte social de cada equipament, més enllà del nombre de fitxes federatives.

L’esport base no pot mesurar-se únicament en resultats competitius. La formació integral, el fair play i la igualtat d’oportunitats han de situar-se al centre del model. El creixement del futbol és una oportunitat. La planificació és la responsabilitat.