Més enllà del delicte: convivència i servei públic

Quan pensem en seguretat pública, sovint ho fem amb ulls prestats. Els ulls del cinema i de les sèries de les plataformes de streaming han instal·lat en l’imaginari col·lectiu la idea que la policia és, sobretot, delictes greus, persecucions i grans operatius. Escenes que no passen desapercebudes i que, d’alguna manera, han acabat definint què compta com a feina policial. Però la realitat, la de carrer i la de cada dia, és molt més discreta i, alhora, molt més determinant: el gruix de la feina, especialment en l’àmbit local, té un altre nom: convivència.

Convivència és una paraula suau per a coses que sovint són aspres. Són els sorolls que s’enquisten fins a convertir-se en hostilitat; la discussió que acaba trencant una comunitat de veïns; l’ocupació reiterada d’un portal que transforma un espai de pas en un espai de por. Són les festes que s’allarguen més del que alguns poden tolerar, els crits a la matinada, la música que travessa parets, el consum d’alcohol que desinhibeix i encén, les mirades que busquen conflicte perquè ja fa temps que el conflicte és present. Convivència és una plaça petita on tot es magnifica, una escala de veïns on qualsevol gest pesa el doble, un barri on el cansament s’acumula com pols fina i, un dia, salta amb una espurna.

Són situacions que rarament fan titular, però que certament ocupen hores, desgasten i, sobretot, determinen la contraposició popular: “al meu barri es viu bé” o “aquí no hi ha qui descansi”. I encara més: totes aquestes situacions són escenaris d’escalada. El que per fora sembla “una molèstia”, per dins pot ser una cadena d’humiliacions, retrets i pors acumulades. La policia actua d’amortidor: hi arriba sovint quan el conflicte ja ha perdut la innocència, i la feina no és només posar una sanció o fer complir una norma, sinó evitar que allò petit acabi fent-se irreparable.

La paradoxa és que, quan aquesta feina es fa bé, desapareix. No perquè no hagi existit, sinó perquè ha evitat que existís el pitjor. Una mediació que talla una agressió abans que passi. Una presència que abaixa la temperatura emocional d’un grup que ja venia calent. Una bona paraula que acompanya en un mal moment, un límit posat amb respecte, una conversa que reestructura i obre la porta a la reflexió. Aquestes intervencions no surten a cap estadística de delictes, no generen vídeos virals d’alt impacte, no acostumen a alimentar tertúlies. Però són el fonament d’una cosa molt fràgil: la confiança quotidiana.

La seguretat pública, moltes vegades, no és l’espectacle del que passa, sinó la disciplina del que no passa. No és només perseguir el delicte, sinó sostenir la vida digna en comunitat. I la convivència no és només “ordre”: és equilibri entre drets que xoquen i que, si ningú no els arbitra, acaben convertint-se en una guerra domèstica. El dret a descansar i el dret a gaudir. El dret a celebrar i el dret a no haver-ho de patir. Quan la policia intervé en aquests conflictes, no està fent “coses menors”: està fent política pública en estat pur, en la seva forma més humana i més imperfecta. Està evitant que el malestar es transformi en fractura social.

Aquí és on la feina invisible importa. Perquè el que no es veu també és servei públic. I, de vegades, és el que més protegeix. Perquè quan tot va bé, ningú recorda que hi vam ser. I aquest és el millor indicador.